Por de l'home

Un coet s'enlaira cap al cel –en sentim les converses dels tripulants– i no passa res. Un pelicà amarat de petroli no pot aixecar el vol, i tampoc no passa res. Aquesta falta d'empatia és el mal de la nostra era, ens vol dir el samoà Lemi Ponifasio. El mateix que la temporada passada ens esgarrifava amb la Tempesta, ara ens fa venir por de nosaltres mateixos.

Durant els 90 minuts de Birds with skymirrors (Ocells amb miralls de cel, que es refereix a ocells que pesquen entre la porqueria), els nou homes de cap rapat i les tres dones d'ulls embogits ens graven imatges a força d'insistència. Hi ha un ritme volgudament alentit per tal de propiciar el pensament sobre aquest món plastificat que presideix un prisma inclinat que arriba al sostre, unió de cel i terra, allò immutable.

Ponifasio és un mestre del dibuix en blanc i negre. Així focalitza la intensitat de l'escena sobre les esquenes ondulants, sobre les boles que giren fins a dissoldre's, sobre el cos nu de la dona convertida en ocell. De fet, juga amb un vocabulari que podria estar entre les atraccions turístiques de la seva illa i el passa a monocrom, acompanyat per un paisatge sonor pertorbador que crea la incomoditat necessària per remarcar la possibilitat de bellesa d'aquelles figures.

Perquè Ponifasio va als teatres importants amb l'única idea de tergiversar el marc occidental del món i de l'art, posant davant de tot el sentit ritual i la voluntat transformadora. Tanmateix, aposta pel diàleg: ell posa una imatge, nosaltres la pensem. Ens diu que el progrés està en la qualitat de les relacions que establim. La dansa podria ser l'origen d'una nova comunitat?