“Cada cop estic més còmoda a l'escenari”
Quan parlem amb Russian Red, plou. És un bon escenari per a moltes cançons de Lourdes Hernández (Madrid, 1985), que després de l'èxit del seu debut indie, I love your glasses (2008), ha editat amb Sony el seu segon disc, Fuerteventura, que demà presenta a l'Auditori de Girona (19h, 20 i 25 euros), dins de Temporada Alta.
Fa cançons per a dies de pluja?
Les més lentes, sí. El color gris, la pluja i la sensació que et falta alguna cosa, que trobes a faltar el sol, també tenen el seu encant.
Un exemple podria ser Nick Drake.
Totalment d'acord. La vaig titular així perquè, inicialment, hi havia un arpegi que em recordava Nick Drake –després ja no–, i el seu nom em servia per identificar la cançó a l'ordinador, però la cançó no parla de Nick Drake, tot i que en aquella època l'escoltava bastant.
I Tarantino tampoc no té res a veure amb Tarantino?
Tampoc. També va ser un títol de batalla que va acabar sent definitiu, perquè alguna cosa de la cançó ens feia pensar en Tarantino quan hi estàvem treballant. Però amb Tarantino és força lògic, perquè el seu cinema té un component musical molt fort i un so determinat et pot fer recordar una pel·lícula seva.
Llavors de què parla el disc?
De l'amor, però en dos plans diferents. Algunes cançons tracten del redescobriment de l'amor i altres el neguen. Segurament Tarantino és la més tortuosa en aquest sentit. Potser em traeix el subconscient...
Grava el disc a Glasgow (Escòcia) i el titula Fuerteventura. La raó?
Vaig fer un viatge tota sola a Fuerteventura, aquell tipus de viatge que fas per intentar solucionar algun problema, i allà vaig escriure una cançó dedicada a l'illa. I després a Glasgow, em feia gràcia com pronunciava Fuerteventura el productor, Tony Doogan. Quan ho deia ell, sonava molt bonic i tropical.
Què buscava en Doogan? La seva connexió amb Belle & Sebastian?
Vaig anar a Escòcia a l'aventura, sense grans plans o expectatives, però sí és cert que sóc superfan de Belle & Sebastian, i gràcies a Tony, que ha treballat molt amb ells, tres músics del grup van participar en la gravació del disc i, al gener, m'acompanyaran en tres concerts, a Londres, Glasgow i París.
Com va la projecció internacional?
El disc ha sortit al Japó, Taiwan i Corea del Sud i ara acabem de tornar d'una gira per Àsia, on la resposta del públic ha estat increïble. Hi tornarem aviat, i també està previst anar a Llatinoamèrica i Europa.
Per què va gravar a Cadaqués el vídeo de The sun, the trees?
Tinc molts amics a Catalunya, un dels quals és Adrià Cañameras, el realitzador del vídeo, que em va fer la proposta d'anar a Portlligat. Crec que és un vídeo per recordar.
Com és el seu directe?
Cada vegada em sento més còmoda a l'escenari i faig repertoris més llargs. També toco alguns temes jo sola, sense la banda. Aprendre a estar en un escenari és tot un procés força més complex del que pot semblar, i jo encara estic a la meitat.
