cultura

Crítica

teatre

Circus

Ingènuament pensava que la mort era la prova exacta que som éssers ridículs, i que, ben mirat, aquesta tenia si més no l'avantatge tranquil·litzador de produir silencis llargs i definitius. Però ara aquesta esgarrada teoria sembla del tot inconsistent. La genial companyia Escarlata Circus va demostrar que això de morir tampoc és definitiu, que l'alè vital és del tot incansable i que desenfrenadament perdura, com Pugilatus demostra a la perfecció. Ara bé, si per contra em dieu que sí, que som tots morts, aleshores deixeu-me abraçar la humanitat sencera perquè, més enllà de l'anècdota finidora, el divertiment i les emocions perduren.

Què és Pugilatus? No ho sé pas. Quelcom personalíssim. Un ritual. Probablement una broma més del distorsionat i enigmàtic univers estrafolari dels Escarlata Circus, un altre enginy esparpillant i antisofisticat d'aquesta fantasia que pot arribar a ser el teatre quan fabrica mons paral·lels i n'esborra les línies lògiques, que rebrega un llenguatge inversemblant i un naturalisme contraposat i absurd, també un humor amable, amb brolls esclatants, però capaç d'entristar el més rude. Un cerimonial que suggereix callar mentre parla o parlar calladament sobre el que no hi ha res a dir. Beckett adoraria Escarlata Circus.

Vetlla mortuòria: públic a les bandes, un quadrilàter de fusta al mig, barres de ferro a les cantonades, al capdamunt quatre altaveus, un sac de boxa diminut, una tovallola llardosa, una escopidora, una escombreta, un trofeu i una safata al damunt amb pernil llescat. Un petit llum penja. Un cadàver rígid, el del Gras, que s'està horitzontal, recolzant, cap i peus, en dos tamborets. Música allunyada, repetitiva, com d'un disc ratllat. El Prim remuga i plora a la siciliana. Inintel·ligible. Esplèndida atmosfera. Ben aviat l'absurd més rellevant s'enfronta a la mort irrellevant. De fet se'n foten d'aquesta en reviure, se la sublima, se'n gaudeix d'una manera hilarant, se l'assaboreix perquè té gust de maccheroni i pernil salat, s'hi balla, s'hi combat i s'hi juga; finalment, però, després de veure com aquest parell s'estimen amb bogeria, simbòlicament, se l'abraça de nou, en un procés de trasmudament poètic i meravellós. I esdevenen clowns, pallassos que moren per estar-se, probablement, lluny de la vida. En aquest petit univers tot es va transformant sense saber com, perquè no hi ha causes aparents de res, les coses, senzillament, s'alenen i passen, tot és tan simple i senzill com absurd i amable, però destil·lant una humanitat que desborda tendresa. No sabria com definir l'estil particularíssim dels Escarlata Circus, però ho faré. Per mi han inventat “l'estrambotisme poètic”, un collage íntim, hilarant i aclaparador, capaç de contrastar i configurar l'arc essencial dels més delirants estats emocionals.

Pugilatus
Idea, text i interpretació: Piero Steiner i Jordi Aspa.
Auditori La Mercè, 9 de desembre del 2011.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Crítica

Inefabilitat i sublimitat

música

Dusminguet farà un concert de comiat el 22 de juny a les Borges Blanques

Barcelona

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona