Millor, acompanyats

Si ja és complicat per a un artista anar lligant produccions que garanteixin un sou durant una temporada, encara ho és més tenir-la amb un grup estable. Un equip d'actors i director còmplices no és altra cosa que una companyia. És evident que el concepte ha anat evolucionant de manera dràstica, des que es van instaurar ara fa uns 40 anys. Joan Font, de Comediants (en cartell al Lliure amb l'espectacle Persèfone), ho expressa molt clarament. A l'inici, tots vivien sota d'un mateix sostre: “Ho compartíem tot: es podia anar a Itàlia per dues setmanes i no tornaves fins al cap de tres mesos.” Avui, evidentment, els calendaris són molt més complexos. I més inestables en la majoria dels casos, també. Si grups com ara La Brava, Buits i Nous i Projecte Nisu (que fan o han fet temporada aquests dies al Versus i al TGB) evoquen un retorn de la companyia, per superar millor la solitud dels que comencen, el que és cert és que pocs són els que mantenen els lligams artístics, generalment per culpa de la dinàmica centrifugadora de la feina escènica. El cervell insisteix, reflexiu, millor anar acompanyat.

Carme Portaceli, ànima de la Factoria Escènica Internacional (FEI), confessa que se sent privilegiada per poder mantenir un equip molt estable d'actors. D'entrada, han d'aconseguir coproduccions amb diferents teatres per garantir, si es pot, preveure temporades en cada sala. També és molt important que un muntatge progressi. Si té una bona resposta del públic, també podran aconseguir gires que els permetin cobrir els temps morts. Però no és una fórmula exacta. Fairy, amb molt bona resposta de públic i amb una producció econòmica, no va aconseguir vendre ni una sola actuació. Per últim, el mèrit de la FEI és saber alternar els assajos d'una funció amb la gira de l'anterior. És la situació d'ara: mentre preparen l'adaptació de Baixos fons, de Gorki, al TNC poden fer gira de la coproducció del Lliure i el Grec. Com que no es preveu una gira de Baixos fons, la temporada a la FEI començarà de zero, passat l'estiu. Per tercera temporada, el TNC té un equip estable per a les produccions del T6. Un model molt còmode per a actors i també per als propis autors. El Teatre Lliure de Lluís Pasqual també ha combinat dues produccions (Els jugadors i Quit) per garantir un repartiment notable.

Joan Font no és tan optimista. Afirma que la crisi ha destruït l'ecosistema del teatre al carrer. No hi ha res a fer. L'única alternativa, doncs, és encongir cinturons “i tornar a fer la companyia, a repensar-la”. La línia de la coproducció i reforçar els treballs per a teatres de sala i, sobretot, per a òperes és la sortida que, per ara, tenen present a Comediants.

La Sala Atrium, que tot just ha obert fa un any, batega amb el somni de ser una petita companyia. Les primeres produccions de la sala van ser seves. La seva voluntat és mostrar-se en el seu aparador per guanyar visibilitat i saltar a llocs més ambiciosos. El seu projecte, que com els de Gataro amb el Teatre Almeria i fins i tot els de Flyhard a la sala homònima preveu l'explotació d'una sala a més del vessant artístic, possibilita que hi hagi rotació a escena. En algunes obres, hi ha actors que descansen però es mantenen fidels al projecte gràcies al fet de tenir altres feines a les respectives sales. La companyia és un niu acollidor, “que combrega amb la nostra línia ideològica”, diuen fonts de Buits i Nous. Albert Pérez Hidalgo, que actua en Vamos a por Guti, afirma: “El nostre comportament de grup és un acte polític.” Per Marília Samper, l'autora de La Brava, cal diferenciar: “Què vull fer i com pago les factures. El valor de companyia és enriquidor. En una professió de lluita com aquesta, caminar sol és complicat.”