Miserere

Ocasió immillorable per asseure's en una butaca del Tantarantana Teatre i deixar-se endur per l'insòlit misteri d'una veu femenina que torna del més profund, és la d'Eurídice, que regressa de la Casa de repòs, prenent llum i forma, mostrant el rostre per uns instants, els darrers, abans de retornar a la fosca nova. Projectes com aquest fan gran el teatre, essent una d'aquelles postes escèniques que apel·len a la intel·ligència i sensitivitat de l'espectador, sovint tan menyspreades, i que fabula entre l'emotivitat poètica i una serena profunditat. Així Lei dunque capirà, Vostè ja ho entendrà, de Claudio Magris. Aquest impressionant monòleg conté alguna cosa de misteri hipnòtic, de caiguda en algun territori inassolible, d'expressió a cau d'orella, d'un sota veu extraordinàriament íntim. Potser perquè el text conté tot l'aire de veritat i autobiografia no sembla tant la revisió del mite d'Orfeu, des d'una altra òptica, com la preferència d'aquest per fer un sentit homenatge a Marisa Madieri, la musa desapareguda de l'escriptor. És un cant d'amor, però gens complaent, dur i tràgic, ja que acaba en renúncia i en una dolorosa clarícia: negar el retrobament amb el poeta i amb la vida, la preferència lúcida a restar entre els morts. Carme Sansa està esplèndida, i cada dia ho estarà més, és inevitable, per la manera d'acarar el text i d'interioritza-lo. Quanta vida, saviesa i emoció desplega! I només amb l'expressivitat del rostre i la veu, cristal·litzant l'interior d'un text que desborda. Xavier Albertí, en una direcció impecable i de mínims, clava a l'actriu a l'escenari, deixant-la inamovible, creuant tres focus per emmarcar-li el semblant, com si fos el centre d'una creu, fent aparèixer Eurídice de la fosca per retornar-la'n darrerament. Ara ho entenem: només allò gran i terrible és digne de contar-se.