cultura

Crítiques. Novel·la

Jordi Llavina

Carn de desgràcia

La carn de desgràcia era la formada pels animals morts, morts de mala manera –no pas gràcies a les arts dels carnissers que els sacrificaven–, i que un carro anava recollint pels masos. Crim de sang acaba amb carn humana de desgràcia, amb una esclatant escena final que culmina un edifici narratiu que deu molt al barroc. I, de fet, la novel·la també hi comença, amb carn de desgràcia. En aquest cas, la dels cossos malaurats d'un capellà marista i d'un nen, que han estat localitzats al carrer Ferran de Barcelona. Tot sembla indicar que els ullals d'un vampir hi han tingut molt a veure. És un vampir que escriu, un vampir molt lúcid, que disserta sobre la vanitat del món. És un vampir, per entendre'ns, que sap llatí, i que es complau a desfer els tòpics que planen sobre aquestes creacions monstruoses: que si la llum del sol els espaordeix, que si creus i forcs d'alls els fan tirar enrere...

Una pàgina qualsevol d'Alzamora ens remet, immediatament, a un món particular, sovint poblat de criatures fabuloses i animat per situacions narratives extremes, al·legòriques, però també ens remet a un estil. És impossible no reconèixer-lo. Hi ha una marca personal poderosa, única. Tant ell com Valentí Puig han ambientat les seves últimes novel·les en la Guerra Civil, i tots dos ho han fet a la capital catalana. Puig ha triat els dies anteriors a la caiguda de Barcelona davant les tropes nacionals. Alzamora opta per l'inici de la guerra, els dies del 1936. La FAI talla el bacallà i proposa a l'orde dels maristes una solució per salvar la pell: si afluixen la mosca, els ajudaran a passar la frontera. A la banda del clergat, entre altres, un capellanet jove i parençós, mossèn Darder, que ja fa dies que viu una crisi religiosa però que encara no sap que haurà de protagonitzar una sonada baixada als inferns. Al bàndol dels àcrates, el malèvol Escorza, un esguerrat que té a tothom acollonit: tant entre els seus com entre els que no ho són. Altres personatges: un comissari que no és ni dels uns ni dels altres, la mare abadessa de la congregació de les caputxines (germana d'Escorza, amb qui té una relació pèssima que es remunta a la infantesa), una novícia atemorida, el bisbe de la ciutat (que Escorza vol mantenir en vida peti el que peti, perquè servirà com a valuosa moneda de canvi, i que restarà amagat al convent de les monges), un metge forense i un jutge, que estan, tots dos, enderiats a convertir la mort en vida i que, per això, creen un autòmat: un cavall que galoparà amb decisió en alguns moments climàtics de la història...

Crim de sang és una novel·la molt hàbil, en diversos sentits. Tracta de la pulsió del mal, que tots duem dins; el mal que de vegades pot trigar tota una vida a no manifestar-se i que altres vegades, en canvi, esclata de cop i no repara en la carn de desgràcia que va fent. Tracta, també, del fanatisme: el religiós, per exemple, que va de l'acriticisme de la mare del pare Darder al fanatisme patològic del bisbe Perugorría; però també, com és obvi, del fanatisme ideològic, la forma més depravada del qual és Escorza. Alzamora ens ofereix unes pàgines magnífiques de reflexió sobre els monstres, perquè “el mal té, en la monstruositat, una de les seves formes d'expressió preferents”.

Però és hàbil, igualment, com a artifici narratiu. L'autor se serveix de diversos gèneres, adequant-los als seus propòsits diguem-ne temàtics. La baldufa del nen constitueix un motiu molt ben trobat (que funciona com a memento mori). Les diverses línies argumentals que ens han acompanyat al llarg de la lectura conflueixen al final, en aquell desenllaç operístic i barroc que he anunciat. Alzamora juga amb el lector. Juga a desorientar-lo: ¿qui és, el vampir? En l'últim tram de la història, pensem si no és un dels personatges simpàtics. Però no. No ho era. Haurem d'esperar a l'última paraula (l'última!) del text. Un verb, a més, que està seguit de dos punts: és a dir, el mal que perpetra el monstre no s'acaba, el relat de la seva abjecció continua.

Crim de sang Autor: Sebastià Alzamora Premi Sant Jordi Editorial: Proa Barcelona, 2012 Pàgines: 280 Preu: 20 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona