Venècia s'aprima

Donna Leon viatja pel món del gènere policial de bracet del comissari Guido Brunetti i dels escenaris que Venècia posa a disposició de l'una –per a les descripcions i les reflexions– i de l'altre –per al gaudi de la corporeïtat de la ciutat i per al proveïment del material humà amb què ha de treballar.

Les novel·les del duet Leon-Brunetti tenen un segell especial: la combinació de trames principals i trames secundàries obre la porta a un seguit de consideracions de caràcter humanista que atorguen als escrits una dimensió que els situa més enllà de l'entreteniment. Meritòriament, sense que se n'hi apartin.

Carn de canó se sotmet dòcilment a aquesta línia mestra narrativa. La troballa del cos d'un home que patia una malaltia estranya i infreqüent comporta que Brunetti i companyia –Vianello, la fenomenal signorina Elettra...– hagin d'investigar un cas de corrupció en un escorxador.

Leon no deixa de banda altres constants de la seva novel·lística. Per això també hi ha lloc per a la vida familiar del comissari protagonista i per a les perdigonades amb què ruixa el sistema d'interessos –els explicables i els altres– en què, segons l'autora, es fonamenta la vida política i econòmica a Itàlia.

Amb tot, aquesta Carn de canó és una novel·la més prima, conceptualment, que bona part de les seves predecessores.

Es deixa de banda la sorprenent aparició de –poques– descripcions que semblen extretes de manera directa del Manual de codis i patrons del mediocre autor de literatura creativa, però hi ha absències que sobten: Venècia, com a corn de la inspiració, sembla que pateix fuites –hi té molt poca presència–; la família de Guido Brunetti –que ha aportat fins ara uns excel·lents complements vitamínics a les incidències professionals del comissari– no té gaire més entitat que la d'una ombra; les descripcions dels àpats, que han enriquit la comprensió d'una cultura, ara apareixen poc i com a element d'ornament i, entre altres consideracions, les reflexions del protagonista, aficionat a la lectura dels clàssics, es presenten al lector en un preocupant estat anèmic.

Carn de canó no decebrà cap lector, sigui o no sigui seguidor empedreït de la Leon i en Brunetti, tot i que els que sí que ho són pensaran que, aquesta vegada, l'escriptora dels Estats Units establerta a Venècia no ha tingut prou a mà una bona platerada de pasta al dente a l'hora de posar-se a teclejar.