Seguint els mapes de llum

Francesc Josep Vélez (Barcelona, 1961) és llicenciat en filosofia. Com a poeta ha publicat diversos poemaris i ha guanyat premis poètics importants, com ara el Maria Mercè Marçal de Mollerussa. Destaquen els reculls: Cants d'Esblada (2002), La mirada de Tirèsies (2003), Cant de la devastació (2005), La llum de l'escultor (amb il·lustracions de Josep M. Subirachs, 2006) i El lament d'Europa (2008).

L'essència de la pols ha estat guardonat amb el premi de poesia mediterrània Pare Colom 2011, de la ciutat mallorquina d'Inca. Els 41 poemes del recull de Vélez, que segueixen un ritme molt semblant, presenten un cosmos poètic que, en paraules d'Heràclit d'Efes, no el va fer cap déu ni cap home, sinó que sempre és i serà foc etern… Un foc que converteix en cendra o, més ben dit, en essència de la pols els versos. Una pols que igual la trobem al mar com al desert.

Els mapes serveixen per seguir el llarg camí de la vida cap al no-res: “Ja no hi ha res. / Quan ho has dit ja és tot fos. / Vius en el cim de la flama que crema, / a la punta de l'agulla, / entre un passat abundós i devastat, / un no-res de memòries i enganyifes, / i un futur sense marc, / només afany.” Entre els seus poemes apareixen la veu de clàssics com el xinès Li Bai (segle VIII) o la poeta Anne Sexton. Alguns poemes com Stradivarius Davidov i Sonata núm. 32 opus 111 ens traslladen ressonàncies de músics com ara Edward Elgar i Glenn Gould. Els mapes també serveixen per dirigir el camí, com Kavafis cap a les Ítaques, els transversals Ulisses que encara naveguen a la recerca de l'illa estimada: “I és que néixer en una illa / és un néixer una mica compromès: / si és que te'n vas no saps mai on et trobes…”

El poeta, a les notes situades al final del llibre, fa diversos aclariments d'alguns poemes, com ara el penúltim, Zobel, en què manifesta la seva inspiració en l'artista Fernando Zóbel de Ayala y Montojo (Manila, 1924 - Roma, 1984) i fa un paral·lelisme de les cases penjades de Conca amb l'artista citat, pura abstracció de la naturalesa i infinites possibilitats de la llum amb el predomini total del color, i ens parla del mapa de llum…

Al poema que tanca el llibre, Mateu 6, 26, el poeta s'inspira en l'evangelista: “¿No veus que les tulipes i les dàlies / que ni sembren ni seguen, / trenquen el llaç de seda / que les tenia unides, abraçades, s'evadeixen del gerro / que els fou donat talment terra promesa, / i criden, / i somriuen, / i se'n van?”