El teatre crema

No sempre està bé el que bé acaba: la resolució –momentània– de la crisi del Liceu no ens ha de fer oblidar la incompetència dels que l'han provocada. Però sí que està bé el que bé acaba quan ha començat i s'ha desenvolupat de forma òptima. L'Òpera de Frankfurt ha culminat la nova producció de Der Ring des Nibelungen amb un Götterdämmerung que confirma totes les impressions prèvies: és la Tetralogia més estimulant dels últims anys, a notable distància de propostes sobre el paper més llampants.

La primera virtut ha estat la coherència del conjunt i del treball en equip, no pas entès com un gregarisme que dissimula la mediocritat sinó com un esforç per posar tots els talents a remar en la mateixa direcció. El que es veia i el que s'escoltava es retroalimentaven per crear un veritable espectacle global.

Un altre factor és que en el paradís del Regietheater és possible una producció que no exposi de forma rígida un concepte o tesi més o menys assenyada, sinó que deixi camp obert a la lliure interpretació de cada espectador. La qual cosa no vol dir que Vera Nemirova no tingui un punt de vista, sinó que aquest està supeditat a una narració extremament precisa i a una caracterització mil·limètrica de les emocions dels personatges. Com el Ring del Met, el decorat es basa en un únic giny mecànic (molt més barat el de Frankfurt), però Nemirova no només treu inusitat partit dels cercles concèntrics mòbils de Jens Kilian, sinó que la màquina mai és una excusa per descurar la direcció d'actors.

Alguns tocs d'humor recordaven que davant el teatre encara hi ha un campament de protesta: les filles del Rin clamen contra la contaminació del riu sobre una Zodiac que també utilitzarà Siegfried en el seu viatge. És, tanmateix, una anècdota davant la quantitat de detalls encertats que il·luminen la posada en escena. Un simple exemple servirà per mostrar com Nemirova és una directora de rara perspicàcia. En la confrontació entre Waltraute i Brünnhilde, la segona plora desconsolada amb el relat de la primera fins que, quan aquesta parla de l'anell, s'adona que l'està manipulant emocionalment i s'hi torna amb ràbia.

Tractant-se de Götterdämmerung, la curiositat rau en com el muntatge resoldrà el final. Doncs amb recursos d'una simplicitat desarmant (el cor donant voltes amb petites llànties mentre la filla de Wotan encara el seu destí) i tancant el cercle: si al final de Das Rheingold els déus baixaven a la platea del teatre, ara és lògic que sigui aquest Walhalla el que cremi (metafòricament) en l'apocalipsi, mentre tots els personatges de la saga s'ho miren des de l'escenari. Un món vell acaba. Com serà el nou?

Les virtuts narratives de Nemirova van ser compartides al cent per cent per la batuta de Sebastian Weigle: temps sempre ajustats a l'acció i a la respiració de la música, èpica i lírica en perfecte equilibri, atenció al teixit de leitmotiv sense perdre de vista la línia global. Va ser un Wagner d'una evidència i naturalitat encomiables, servit per una orquestra de la qual el seu titular pot estar orgullós i un cor impactant.

Susan Bullock va ser una Brünnhilde sense la densitat ideal en el centre i el greu, però amb una immolació incendiària. Descomptant un fraseig no sempre elegant, el desplegament de facultats del Siegfried de Lance Ryan és impactant. Gregory Frank va ser un Hagen amenaçador sense posseir un timbre tenebrós, però si hagués de destacar només un nom, seria el Gunther de Johannes Martin Kränzle: un cant de la millor escola i un talent d'actor astorador van fer d'un paper pàl·lid un dels pivots de la funció. Un bon final per a un gran cicle.