Èxits vells en aires nous

Ha estat molt il·lustrativa la coincidència en cartellera de tres muntatges de peces catalanes del segle XIX que, pertanyents a gèneres molt populars, van gaudir en l'època d'un èxit vertiginós. Dos Pitarra i un Piquet han sonat en estèreo al Tantarantana i a La Seca, amb plantejaments molt distints però amb un innegable interès en tots els casos. L'Operació Pitarra, al Tantarantana, va començar amb El rei està fotut, on Jaume Costa fa una introducció didàctica i vital al primer i més transgressor Frederic Soler. Es tracta d'un al·legat a favor de Pitarra, on l'actor encadella Lo Fossar de les Moreres amb Lo ferrer de tall i L'últim trencalòs, ho salpebra amb cançons i presenta com a plat fort Don Jaume el Conquistador, peça emblemàtica de l'etapa faceciosa i barroera de Pitarra, una obra que sempre va circular com a anònima, perquè el Soler ja aburgesat la va rebutjar fins al punt que, com s'ha dit sovint, recorria les llibreries de vell per veure si en trobava exemplars, i els comprava per cremar-los, brama que el meu col·lega Josep M. Pujol diu que té tot l'aspecte de ser una llegenda urbana. Costa, tan sols jugant amb una corona, una barretina, un vel i un tatano, fa tots els personatges de l'obra: el rei afectat del “mal francès” que tanmateix es trinca la infanta de Sicília per després encolomar-li, prenyada, al fogós infant Pere. El text, que parodiava un drama històric d'Antoni Altadill, és hilarant i coent, molt oportú per fotre-se'n del sant i de qui el vetlla, de la desastrosa guerra d'Àfrica, dels moros i de la monarquia borbònica, que al segle XIX era objecte de les befes més punyents que ara serien impensables. També és una paròdia L'esquella de la Torrassa, una sarsuela de faixa i espardenya amb música de Joan Sariols, el segon Pitarra que protagonitza Jaume Costa, ara amb la companyia lírica Òpera Còmica de Barcelona, dirigida per Artur Arranz, que també ha curat la dramatúrgia i l'espai escènic, fidel al model vuitcentista d'escenificació. Les parts corals són d'especial brillantor, i a la peculiar energia i força expressives de Costa s'hi afegeix la fresca desimboltura de Rafel Aragonès o Marta Casals. La paròdia esdevé l'aportació més original de Soler al teatre català. Front una escena oficial protegida per l'Estat i en castellà, el teatre català del XIX assumeix unes formes crítiques i converteix l'escarni en postulat dramàtic. L'èxit de la proposta hauria d'engrescar a muntar altres peces musicals semblants del nodrit repertori històric.

A l'altre extrem se situa La monja enterrada viva, un drama truculent de Jaume Piquet que va tenir un èxit abassegador d'ençà de la seva estrena, el 1887, i va quallar en l'imaginari popular fins al punt que durant la Setmana Tràgica es van profanar els cementiris conventuals per tal de corroborar en les mòmies les suposades males morts de les novícies. Nao Albet i Marcel Borràs estripen l'original de Piquet i en confeccionen un hilarant malson on barregen l'estètica del còmic amb l'atmosfera del thriller, l'encant artesanal de les titelles amb l'estereotipada lluita kung-fu. Perquè, atenció, la mongeta protagonista és la principiant Shang-Ye, que parla xinès amb sobretitulat en pantalla de fons; recursos tècnics presentats amb insistent ironia. L'actriu xinesa només canta en castellà una cançoneta rosegaaltars, Cristo es mi prometido, que converteix en un cant d'alta temperatura eròtica. A destacar, l'espaterrant escenografia de caixes de fusta i terra de suro per recrear el claustre del convent i les vívides actuacions del tàndem Albet-Borràs, alhora directors de la proposta. No us ho perdeu!