El sentit del dolor

Encara sort que hi ha espais i artistes disposats a arriscar-se, amb una clara voluntat d'oferir a l'espectador un món íntim i particular, capaç de trencar les xarxes de la mediocritat impermeable que ens brinden les grans cavernes teatrals i les rutines especulatives, oficials i oficioses, sempre disposades a perpetuar i atordir l'imaginari a baix preu. Un baix preu que a la llarga acaba viciant l'espectador en un plaer vague i condescendent.

Comproveu que el teatre també pot ser sacsejada intel·lectual i moviment, que hi ha un món escènic a part, un off teatral més enllà de la corejada campana mediàtica. Espectacles que assumeixen riscos i destil·len un bon interès, tal com revela la posada en escena de Sade was myself, de la bella búlgara, establerta a Barcelona, Maria Stoyanova. Obra que tanca una trilogia personalíssima, precedida de les impactants Gitana en Barcelona i Madama(s) Butterfly(s). Sade was myself sorgeix de la trobada entre Stoyanova i Madame de Sade de Yukio Mishima, en què l'actriu profunditza en la intimitat i dota de caràcter universal el sentit del dolor, un dolor, d'altra banda, inevitable, i que esdevé el ressort per desplegar l'imaginari de tot un món personal. En què pensem quan el dolor que ens infligeixen es torna insuportable? Quins mecanismes de defensa despleguem per sobreviure amb dignitat?

Més que un espectacle, és una experiència vital compartida, un balanceig enigmàtic entre diversos components teatrals: el teatre físic, l'acció musico-visual poètica i la performance. Una recerca que topa amb els límits d'una posada en escena que brilla en el conjunt, però que neix i mor amb una estranyesa qüestionable. Naturalment, ja que ens trobem en aquell àmbit d'intimitat que reporta saber, al viatge personal de qualsevol consciència que s'interrogui.