A la tercera, la definitiva

Marilia Samper s'ha fet un nom, ja, en la dramatúrgia catalana gràcies a L'ombra al meu costat (en la cartellera només fins al 27 de maig). Ja havia sorprès fent una adaptació contemporània de F3dra i presentant una peça trash (Dos punkis i un vespino). L'ombra... és el tercer títol de la temporada del cicle T6, que el TNC dedica a la promoció de la nova dramatúrgia, després d'un correcte i sempre enginyós T-error de Jordi Oriol i d'un treballat però potser massa uniforme Voyager de Marc Angelet. Pere Riera va despuntar després del seu enigmàtic caramel àcid Lluny de Nuuk (2010). També Jordi Casanovas va consolidar-se amb orgull amb la dramatúrgia d'Una història catalana (2011). Com Samper, Riera i Casanovas feien el tancament del T6, la tercera peça del cicle del TNC. La tesi s'ha consagrat en definitiva.

De què parla, Marilia Samper, en la seva obra? Dels buits, del silenci que deixa la desaparició (sigui temporal o definitiva) d'una persona estimada. Imagina el trencament d'una parella encara enamoradissa quan, de sobte, la seva filla (amb qui comparteix samarreta amb la mare), no torna a casa. Es perd la pista al bosc. I en la foscor humida neixen unes acusacions que fereixen de mort qualsevol relació: la del pare de l'amic de la nena o la de l'immigrant que dorm entre les pinedes. Però, sobretot, la dels dos pares que es protegeixen de la buidor amb comportaments antagònics. Les rèpliques acaben sent mecàniques i amb fel, com la del pare i el fill que han perdut la mare i ja no tenen interès a estimar-se. No hi ha cap referència a l'obra a la premsa groga, i molta intensitat en l'emoció. Les ombres de les tres històries que s'entrecreuen acaben tenint sentit en el bosc, al cap de 60 anys. I és que l'obra, que aconsegueix emocionar a la platea per instants, opta per un final que redimeix, que ha après a construir en el buit latent.

Res a dir, dels altres treballs en el T6? T-error parteix de la crisi creativa d'un autor que l'embolica en una escena gòtica (actors que treballen en una casa dels horrors, tot i aspirar a protagonitzar un Hamlet). Oriol treu profit d'una idea d'entrada molt gastada. Ho fa amb l'humor surrealista per instants, i amb algun gir de reflexió profunda, un bucle en el que s'hi sent còmode. Pel que fa a Angelet, plasma el seu entusiasme pel cas del globus sonda que ha de definir la humanitat als extraterrestres, més enllà del sistema Solar. Però l'obra transcorre de manera massa monòtona; no es contagia prou de la lucidesa de l'astrònom Carl Sagan a l'hora de fer atractius els temes més abstractes i llunyans. Samper fuig dels grans efectes, de la riallada, despulla l'ànima i, a la tercera trama, demostra que es pot viure reconciliat després d'una pèrdua. Felicitats.