Suor de bombolles

Pep Bou és un privilegiat. Perquè treballa amb un material que, com l'energia, no es destrueix sinó que contínuament es transforma. És una sort que li exigeix, això sí, molt d'esforç. Tant que ell està condemnat a reinventar el muntatge, depenent de la salut artística. El seu espectacle serà diferent si aquell dia bufa vent de garbí o si no s'ha aconseguit eliminar un corrent d'aire entre caixes. Bou juga sempre amb els mateixos elements i ja ha après que el resultat és bastant imprevisible. Com el viatge d'una bombolla, o com endevinar la durada d'un espai d'aire encerclat per una pell d'aigua i una fluctuant densitat sabonosa. Rebufaplanetes és la continuació de Bufaplanetes, aquell espectacle que fa 27 anys fa per tot el món. El seu treball segueix aixecant expectació. Amb guants i barret de Sacarino, o amb la bata d'un sabater sacrificat amb olor d'una intensa aroma de betum. Serà al Poliorama fins al 26 de juliol. El muntatge és refrescant. Encara que no es pugui engegar l'aire condicionat pel bé del vol de sabó. Se sua i es disfruta a mans plenes.

La seva bombolla està casada, sí, amb la poesia, i alhora amb una posada en escena tècnica escrupolosa i amb hores d'alquimista. A principis dels anys 80, el seu sabó va meravellar Brossa. I ja no ha deixat de voltar. Ell continua parlant de la definició dels seus elements altament volàtils i tendrament màgics. No ho deixa de fer. Ni quan a l'aeroport xinès no se'l creuen quan diu que aquell sabó aquells tubs són només per fer un espectacle de bombolles. També ha de convèncer el públic adult que, enmig d'una platea majoritàriament familiar, es pregunta si l'espectacle tindrà la qualitat i l'enginy que suposaven. Pep Bou ha millorat la fórmula del producte però continua bevent, fidel, de la simplicitat de la bombolla. De la teòrica senzillesa perquè al darrere d'un cilindre de vidre, d'un fum de Ducados, i d'unes raquetes de tennis sense corda hi ha molta tècnica (parets que il·luminen indirectament les bombolles, guerres d'aigua juganeres per humitejar l'ambient, canvi de vestuaris...) La complicitat amb el seu company, Isaías Antolín, una barreja d'entusiasme i ganes de divertir el públic.

Pep Bou n'ha fet ofici, de les bombolles. Un treball poètic i esclau, que podria avinagrar el seu caràcter transformant-lo en un actor maniàtic, dur, esquerp. Però la màgia de Pep Bou és que continua enamorat del seu treball. I això que és terriblement injust. Perquè ell segueix clamant que, als avions militars «en comptes de bombes, bombolles» sense ressò. Tothom s'exclama que Miquel Barceló i Josef Nadj destrueixin la seva orgànica coreografia ceràmica de Paso doble. Ningú lamenta que l'art evocatiu i imprevisible de Bou rebenti per les cortines del teatre. Pep Bou és un sofert privilegiat. Insisteix en l'art efímer. Fent que les bombolles procurin ser eternes. Per ara, ja en fa 27 anys i una pila d'espectacles. Constant amb un element que s'escola pels dits. Tothom sap que el seu art és tant fugisser com el corrent d'aire fresc en una nit xafogosa.