Cultura

Verro

Demà: Walkman

Els anglesos són tan civilitzats que del porc viu en diuen pig, mentre que quan l'han cuinat passen a anomenar-lo pork. És una manera de diferenciar l'ésser de l'aliment, de contraposar el bonifaci Porky a les llonzes fumades. En català, la paraula porc serveix per designar-lo viu o mort, però verro s'aplica tan sols quan la bèstia està activa. Totes dues paraules es poden fer servir per designar una persona bruta, tant en un sentit físic com moral, tot i que ara ens centrarem en el verro. Encara que la femella del verro és la truja, també es fa servir la paraula verra.

L'àmbit semàntic que s'associa al verro és la brutícia, tot i que s'aplica sovint a qui mostra una promiscuïtat forassenyada. Així és com l'utilitzen uns poetes tan primmirats com els noucentistes. A La inútil ofrena, Josep Carner escriu: “De cara obscena i flonja com la verra.” Jaume Bofill i Mates empra la paraula en el mateix sentit a Ofrena rural: “No és lasciva com la verra / ni brutal com el senglar.” La distinció és pertinent perquè significa que l'àmbit semàntic que en castellà cobreix la zorra, en català correspon a la femella del porc. Quan diem “brut com una guilla” ens referim a la brutícia epidèrmica, no pas a la moral.

El so alveolar vibrant múltiple, aspre i contundent, converteix la paraula verro en un insult magnífic. L'utilitza Narcís Oller a La febre d'or: “¡Calla, bunyol!... Verro! Torna-hi, trompa!” Se'n serveix Víctor Català a Drames rurals: “Gequiu-los estar, verros, més que verros! Sembleu escurçons!”; Joaquim Ruyra l'aplica al mar a Jacobé: “Mira com s'estufa la vella reganyosa... ¿veus?... ¿sents com ronca? Apa, aquí, verra, escumeja; no ens arribaràs als peus.” Aquesta paraula pot tenir un sentit ponderatiu quan s'aplica a algú que mostra una certa obertura en l'àmbit eròtic. Una guilla, com que va bruta, no té sex-appeal, però una verra té els seus al·licients, ja que li manquen prejudicis morals i, per tant, és viable –per utilitzar un dels adjectius de J.V. Foix.

Renaixentistes, modernistes i noucentistes consideren la paraula verro-a digna de les seves obres, però avui dia es troba en franca recessió en la parla quotidiana, i sovint pren un aire irònic, com quan es diu d'algú que és “malparit i verro”, o quan s'aplica de manera col·loquial al contrabaix, sobretot al de la cobla, com en l'expressió “Tots per terra, músics i verra”. Les noves generacions estan tan allunyades d'aquest mot que alguns ni tan sols entendrien l'epigrama que Carles Fages de Climent va dedicar al senyor Poch: “Només li falta una erra / per ser el mascle de la verra”.

La brutalitat sonora de la paraula verro ha acabat girant-se-li en contra. Encara que resulta molt apropiada com a insult, el seu poder acaba afectant també l'insultador (igual com dir hortera és hortera). En altres paraules, és un terme massa verro. Per referir-se a persones brutes, és millor servir-se de paraules fines, ja que proporcionen una distància higiènica: “Quin home més ordinari”, “És realment rude, no trobes?”, “Quina manca de polidesa més imperdonable”, etc.

LA CITACIÓ

“La tia Engràcia s'arrossegava pels carrers i cantava cançons verres” 
‘Tres tríptics', Josep Pujol


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.