no. som. tan. lluny
joan tort
El garrotín perd lo Marquès
La rumba i la música tradicional gitana de Lleida, de dol per la mort de Joan Rodés, un dels seus mestres
Lo Marquès de Pota ja era un dels referents del garrotín, però amb la seva mort, dissabte passat, es converteix en un dels referents que s'hauran d'estudiar i revisar amb els anys per entendre i conèixer millor la música tradicional, la rumba catalana i la cultura gitana, sobretot de Lleida.
Joan Enric Rodés tenia 79 anys i feia mesos que estava apartat per malaltia dels escenaris i les juergues com diuen alguns gitanos lleidatans. Pel seu nom pocs el coneixien, perquè ell era lo Marquès o el Pota. Això de marquès no li venia pas de família nobiliària, sinó d'intentar viure el millor que podia i de ser una mica gandul a vegades, per això molts li deien que era com un marquès. I això de la pota, perquè era coix des de ben petit per una poliomielitis mal curada. A Rodés també li deien gitano blanc. De pare paio i mare gitana, coneixia com pocs la cultura calé i d'aquesta es va impregnar pel que fa a la música. Així, va ser el principal deixeble d'uns dels pares de la rumba i el garrotín, com va ser Enric Pubill, lo Parrano. I va ser el mestre del que ara recull i amplia aquesta tradició: lo Beethoven, que és el Carles Juste. No obstant, no només va ser el Parrano i la seva família qui el va introduir als escenaris i a les festes populars, sinó que també va estar a prop i va recollir influències de gent com el Cap de Ferro, Mestre Tonet o Paquito Abolafio, entre molts d'altres.
I és que el garrotín és cosí germà de la rumba catalana i hi havia lligams, fins i tot familiars, entre el que es feia al Raval i a Gràcia de Barcelona amb Peret o el Pescaílla, amb els gitanos de Lleida. A vegades, fins i tot, s'ha discutit sobre en quina de les dues zones havia nascut la rumba catalana.
El garrotín és cançó tradicional, amb lletres d'actualitat, sornegueres, iròniques, burletes i fins i tot escatològiques. I gairebé sempre en català. Això sí, amb desenes de paraules gitanes i del lleidatà més tradicional i popular. També és fruit del mestissatge, de la festa i les lifares, de la improvisació i de la cohesió social que va permetre lligar paios i gitanos al Centre Històric de Lleida.
