Crítica
teatre
Una panoràmica desoladora
Tot assenyala un abisme que ofega; aboca els individus al desastre
Lluís Pasqual ha optat per una posada en escena sense retalls, àmplia, bruta, expressionista, que no permet ni un racó per a l'esperança per al dur Blackbird de David Harrower. La llum de platea sempre és encesa. A l'escenari, hi lluen els blancs dels fluorescents i només dos focus per donar una certa escalfor a l'espai ampli, trinxat. És una panoràmica interior despullada. I és que la història és així: sense cap engruna per a l'optimisme. Quan sembla que hi pot haver un perdó, una reconciliació, tot torna a caure en la desconfiança. Una persona condemnada per abús sexual sempre portarà a sobre aquest estigma. Encara que sigui víctima d'un amor concret fatal. També la menor. Tots dos, en aquest sentit, són ferits per un fet d'anys enrere. L'un procura reconstruir la vida allunyat de tot (de fet, tots l'han arraconat per obscè). L'altra ha continuat a casa, sense comprendre moltes de les vivències passades, que encara pateix en present. La turmenten, tot i que aparentment ha reconstruït la seva vida. No és cert. Tot assenyala un abisme que ofega; aboca els individus al desastre. Això sí, aconsegueix un dels reptes més difícils del teatre: provocar un debat intens i exorcitzar en certa manera fantasmes de la societat, i alhora, interns. És un treball generós.
Les interpretacions de Jordi Bosch i Bea Segura són, com l'espai, sense matisos. La inseguretat dels dos personatges es mostra cridant, amb gestualitat oberta i una actitud de molta por, per moments, i de violència.I de tendresa, les menys. És una peça agra que no permet acomodar l'espectador, que el violenta, que l'interroga. Embastat com està produeix un gran efecte.
A l'estrena, com no podia ser d'altra manera, es va recordar Anna Lizaran, morta només fa una setmana. Va ser una ovació sentida, sense els bravos del comiat del tanatori de les Corts. Lluís Pasqual va sortir a saludar, molt ferit, per una nova mort propera, dimarts: més aplaudiments d'escalf i, tot seguit, un silenci que tallava: emoció cruel. Cal aferrar-se al teatre.
