Desig de ser Stevenson

Abans d'escriure, Stendhal llegia unes pàgines del Codi Napoleònic, segons deia ell amb la intenció “d'agafar el to”. Per la meva part, a tothom qui vulgui escriure li aconsello, abans de posar-s'hi, llegir unes pàgines –uns capítols, si pot ser– de Robert Louis Stevenson (1850-1894).

Només en els contes de Txèkhov hi he trobat característiques semblants: una tolerància que no cedeix davant les injustícies, una bondat que no renuncia a la lucidesa, una manca de prejudicis i un interès tan genuí en totes les formes d'humanitat, fins i tot les més sòrdides. La senzillesa de Stevenson no s'esmussa amb l'experiència, al contrari: es torna lluminosa. De cadascun dels seus llibres es pot dir que millora el món.

L'any 1879, Stevenson va viatjar de Glasgow a Nova York en vaixell, i després va travessar els Estats Units en tren fins a arribar a San Francisco. L'emigrant amateur és el relat d'aquell viatge, que Anna Llisterri ha traduït amb elegància per a L'Avenç. Stevenson certifica que l'emigració no respon a la imatge idealitzada que més d'un se n'ha fet: “No hi ha res més agradable d'imaginar i més patètic de contemplar.”

Stevenson es confon entre els passatgers, els estudia, mira d'entendre'ls, i aconsegueix que ens interessem per uns ciutadans anònims de fa més d'un segle. Quan arriba a Amèrica, dedica un capítol a argumentar contra el menyspreu generalitzat que es projectava contra els xinesos i els pellroges, pels quals mostra una consideració que llavors no resultava gaire freqüent. Ara que els gels de bany i fins i tot els salons de bellesa s'afegeixen alegrement el terme zen per aconseguir una pàtina de respectabilitat, no costa gaire vincular el to moral de Stevenson amb la filosofia oriental. En les digressions que intercala entre narracions i descripcions, n'hi figura més d'una que podríem situar entre el sentit comú i el budisme: “La naturalesa és una bona guia per a la vida, i l'amor als plaers senzills és comparable, si no superior, a la virtut.”

El discret Stevenson no informa el lector en cap moment sobre els motius que l'han convertit en “emigrant amateur”. Nosaltres sabem, però, que va fer aquell llarg viatge per reunir-se amb la dona que estimava, deu anys més gran que ell, i de qui ja no es va separar més. Aquest llibre, que Paul Theroux va qualificar com “un dels deu millors llibres de viatges”, es pot entendre com una llarga carta d'amor.