“Has d'estar connectat a la vida per fer cinema”

Tens l'oportunitat que un munt d'espectadors de molts països vegin la pel·lícula. En el meu cas s'ha estrenat en uns seixanta països. Aquest any m'han dedicat retrospectives a Tessalònica, Oslo, els Estats Units, Barcelona... tot i que només he fet cinc pel·lícules. Espero ser capaç de reinventar-me, i no viure només de retrospectives [riu].

No és fàcil. La gent es pensa que els directors només filmem i vivim experiències que estimulen la nostra imaginació... Però som gent normal, que dediquem el temps a la família, a la feina... I molts no vivim només de fer pel·lícules. És important tenir històries personals per explicar, preservar el teu temps en què no fas res relacionat amb el cinema. Necessites connectar-te a la vida, amb el dia a dia, i tenir experiències normals, per fer cinema. Si no, t'acabes convertint en un professional del cinema, que pots fer coses que estan bé, però que no són tan personals com a mi m'agrada.

Quan dic que prefereixo les històries als personatges, em refereixo que mai parteixo d'un personatge i invento una història per a ell. Necessito històries que parlin de coses molt personals, molt humanes, sobre la relació entre algunes persones, i tenir al mateix temps un món més gran al darrere. A 4 meses, 3 semanas, 2 días hi havia a aquest món del comunisme dels últims temps al darrere de les decisions personals, perquè per mi tractava de la llibertat, de prendre decisions, de la responsabilitat, però alhora parlava de la por, de la dictadura, i de com una dictadura canvia les relacions personals.

Tracta d'un conflicte personal sobre la comprensió del que és correcte i el que és incorrecte, però al mateix temps hi ha un món al darrere, el film parla de religió, de superstició, de la llibertat d'escollir i de la importància de comprendre les teves pròpies decisions fins al final. Sempre busco temes molt complexos, i encoratjo el públic a trobar les seves històries personals en el que estan veient. Mirant aquestes pel·lícules potser entens millor algun esdeveniment de la teva vida. Aquest és un dels objectius del cinema avui en dia: ajudar la gent a pensar més i mostrar reflectides les seves vides i els seus problemes.

Es parla molt de cinematografies nacionals, però no crec que existeixin. Els directors romanesos fem pel·lícules molt diferents. Jo em sento proper als germans Dardenne, de Bèlgica, i a alguns directors italians dels seixanta... El cinema ve determinat per una manera d'explicar històries, un estil, el fet de ser honest versus ser manipulador... Aquesta mirada acosta els cineastes a través dels temps, i, des d'aquesta perspectiva, no som un moviment, no tenim un manifest estilístic com el Dogma. I preservar aquesta mirada personal, aquesta manera d'entendre el cinema, no depèn del pressupost. Tots treballem amb pressupostos molt petits.