cultura

Crítica

teatre

Amb regust de l'èxit d'‘Agost'

Riera administra bé el material i es guarda un secret preciós per a l'escena final

És excessiu comparar l'obra d'un jove Pere Riera (Canet de Mar, 1974) amb la d'un consumat èxit arreu del món com Agost (TNC, 2010) de Tracy Letts? Probablement, però per moments les rèpliques una mica cíniques dels personatges que interpreten Vilarasau i Iscla evoquen el to de la Lizaran a la Sala Gran. L'estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç també funciona amb aquesta peça de prop de tres hores (amb entreacte inclòs). En moments d'incertesa, cal trobar moments per a l'orgull. Riera ha escrit la peça pensant en les dues protagonistes i, com a director, els ha canviat el paper natural. Així, Iscla és una dona dura, esquerpa, mentre que Vilarasau respon a la brillantor d'una estrella despreocupada de París que ve a recordar batalletes de quan eren jovenetes i compromeses socialment però despreocupades perquè l'àpat a casa el tenien garantit amb unes famílies molt acomodades. El joc funciona, sobretot quan cada una d'elles gira el seu caràcter, i excel·leixen en el rol que elles dominen millor. L'autor també dóna peu a fer que Anna Moliner emocioni cantant (sigui copla o balada) com ja feia en aquella Aloma (2008), adaptada de Rodoreda.

Riera utilitza aquest món burgès, que també era la diana a Lluny de Nuuk (2010), per explicar els efectes del bombardeig feixista, sense aturador, el 1938 a Barcelona. El desànim que respira la ciutat queda apaivagat pels finestrals lluminosos de Vallvidrera i la necessitat de superar el tràngol amb una diversió, que a la fi, esdevé amarga. És a la segona escena que es percep la complexitat de pensaments de les víctimes de les bombes. Totes pensen, argumenten i recorden amb coherència, però amb conclusions ben antagòniques. És brillant el desplegament d'aquest giny. Riera, jove però amb molt nas, es guarda alguns perquès per a la darrera escena. És un desenllaç clàssic, sí, però que, sabent administrar bé el material (com la Nati, interpretada per Pepa López, que sap fer meravelles de les seves trifulgues en els seus viatges d'intendència), ajuda a mantenir una certa intriga. El tango és un ball magnètic d'intencions. El TNC viu una temporada d'estretors, que no hi està acostumat. Ja li toca recuperar un èxit. Ja ho hauria d'haver estat la recuperació d'Una història catalana. Barcelona s'ho mereix.

Barcelona
Autor i director: Pere Riera
Intèrprets: Míriam Iscla, Emma Vilarasau, Anna Moliner, Jordi Banacolocha, Pep Planas, Pepa López, Carlos Cuevas i Joan Carreras
Dimecres, 8 de maig (fins al 22 de juny) a la Sala Gran del TNC


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
MÚSICA

Joan Manuel Serrat, premi Princesa d’Astúries de les Arts 2024

BARCELONA
RIPOLL

Ramon González i Montse Bastons guanyen els Jocs Florals Comte Guifré

RIPOLL
MÚSICA

El festival de Dixieland torna al carrer

TARRAGONA
GIRONA

Vuit actuacions musicals i teatrals en el Pati Cultural 2024

GIRONA
CrÒNICA

Un Sant Jordi fred, però esplendorós

TEATRE

La Perla 29 incorpora un ‘Zoo de vidre’

BARCELONA
CRÒNICA

Banyoles, lectora i novel·lada

crònica

Diada radiant en el retorn a l’essència

crònica

Una sola música que tothom balla com vol