L'estrella del musical aquàtic no va ser una sirena
Hi ha coses que només podien passar a Hollywood entre els anys vint i quaranta del segle passat. Coses com ara que es creés un gènere (bé, un subgènere) per al lluïment (traient-ne profit, evidentment) d'una nedadora sincronitzada que, frustrada per la suspensió a causa de la II Guerra Mundial dels Jocs Olímpics que havien de celebrar-se primer a Tòquio i després a Hèlsinki l'any 1940, va començar a fer espectacles aquàtics amb una estrella olímpica de la natació, Johnny Weismuller, que, coses també del Hollywood d'aquella època, estava destinat a convertir-se en el Tarzan més cèlebre. La Metro Goldwyn Mayer, un dels estudis amb més capacitat per convertir qualsevol cosa en espectacle, va descobrir-la i va concedir-li el protagonisme de Bathing beauty, que a l'estat espanyol va rebre el títol perdurable d'Escuela de sirenas. Era l'any 1944. Havia nascut el musical aquàtic i una nova estrella, Esther Williams, que acaba de morir als 91 anys i, per tant, després d'una llarga vida que va passar en bona part a la piscina. Ella mateixa ho deia per afirmar que la natació va ser la seva gran passió.
A Bathing Beauty, pel·lícula dirigida per l'especialista en musicals George Sidney, Esther Williams és Caroline, una professora d'un col·legi femení que s'enamora d'un compositor de cançons (Red Skalton) amb el qual es casa. L'home, però, treballa per a un empresari (Basil Rathbone) que, contrari a aquest matrimoni, li posa un parany fent aparèixer una falsa esposa i uns fills, fet que provocarà que Caroline no vulgui saber-ne res de l'espòs. A partir d'aquí, l'argument, pueril i fins penós, gira entorn els esforços del compositor, que fins aconsegueix matricular-se en el col·legi de noies, per recuperar l'esposa. Però, evidentment, l'argument és un pretext per a una sèrie de números musicals amb coreografies aquàtiques que culminen en un espectacle final que és un desplegament de trucatges artesanals i de colors (el film està rodat en Technicolor) lligats a una estètica que, siguem clars, voreja el kitsch, sinó el festeja. Allà, cosa que celebrava el públic català i espanyol de l'època, hi apareix Xavier Cugat, que fa d'ell mateix dirigint una orquestra que interpreta ritmes llatins mentre canta el baríton colombià Carlos Julio Ramírez.
Diuen que, a part de qui va posar el títol espanyol a Bathing beauty, va ser Cark Gable qui va anomenar sirena a la seva amiga Esther Williams. A partir de l'èxit incontestable d'aquesta pel·lícula inaugural (llavors la tercera de la Metro amb més recaptació després del Ben-Hur, que Fred Niblo va rodar el 1925, i d'Allò que el vent s'endugué) i de la popularitat d'Esther Williams, aquesta va encarnar moltes altres sirenes en produccions amb la mateixa inconsistència argumental al servei de l'exhibició de la simpàtica estrella i de l'encadenament de festius números musicals a dins i al voltant d'una piscina.
La fórmula va funcionar durant una desena d'anys en què Esther Williams va ser, per exemple, la filla de Neptú en un film en què va retrobar-se amb Red Skakton interpretant una dissenyadora de vestits de bany. Mai, però, mai va ser referida com una sirena en els títols. Tampoc a La primera sirena, títol espanyol (inspirat en el d'Escuela de sirenas) d'una film de Mervyn LeRoy (un director més aviat de cinema negre) inspirat em Anette Kellerman, antiga estrella de la natació sincronitzada. L'original és Million Dollar Mermaid i va ser de les últimes vegades que Williams va fer de sirena en una pel·lícula. De fet, però, mai no va encarnar una sirena en el sentit mític. Els seus personatges simpàtics, jovials, innocents eren lluny d'aquelles sirenes que també van habitar Hollywood encarnant-se en dones fatals que duien els homes a la perdició.
