El Shakespeare: “Ser o no ho sé”
Magnífica arrencada del Festival Shakespeare al Raval, just el dia que es presentava el programa Raval Cultural. Després d'un 2011 i un 2012 sense cartell a Catalunya, el festival tornava a Barcelona, amb l'impuls dels agents teatrals del barri (La Perla 29 de la Biblioteca de Catalunya i Focus del Romea) però també altres agents culturals (com ara el CCCB, la Massana, la Filmoteca, La Central i l'Horiginal). Per arrencar, La caiguda de l'H (versió muda) amb un Jordi Oriol que desconstrueix el llenguatge, ben acomboiat pels músics de l'Indi-Gest. Sí, la cita del títol és bona. Versionava l'actor, entre irònic i desassossegat, el “ser o no ho sé” (en comptes de l'arxiconegut “ser o no ser”, de Hamlet).
Un festival arrisca amb excentricitats com la d'un plateret de la mida d'una platet de cafè que penja (i bascula) uns quatre metres, des de les corbes de les cavallerisses de la Biblioteca. El músic prova d'encertar l'instrument. Quan pica, és que l'excentricitat és encertada, quan l'erra és que té dret a equivocar-se i tornar a intentar-ho en el següent moviment. Oriol té una platea plena quasi de gom a gom, amb una importantíssima representació de companys d'escena. Que tenen gràcies al seu tripijoc lingüístic i metateatral. Entre Màrius Serra i Accidents Polipoètics, Oriol ha trobat un camí dramatúrgic que diverteix però també té un gust amargant en la mirada. Divendres hi va haver sessió doble de Hamlet. Aquest cop era Miguel Gallardo, que descobria la seva capacitat de manipulació d'objectes amb el Diagnòstic Hamlet. Genial en la creació de personatges amb una caiguda d'espatlles i uns ulls d'escuma que cobren vida, descabdella una trama amb un fort sabor adolescent, entre gòtic i apocalíptic. Al final, es podria dir, responent Oriol, de nou: no se sap qui és –i no és– Hamlet, en realitat.
