“Hannah Arendt pensava lliurement”
Von Trotta presenta a Barcelona el seu film sobre la filòsofa, que tanca la 21a Mostra de Cinema de Dones i obre el 15è Festival de Cinema Jueu
“Ella demostra la importància de pensar per un mateix en
contra dels totalitarismes”
Les entrades es van exhaurir i molta gent no va poder entrar a la projecció que va tenir lloc diumenge a la Filmoteca de Hannah Arendt, el film amb el qual Margarethe von Trotta (Berlín, 1942) fa present la controvèrsia que va suscitar el reportatge que la filòsofa jueva i alemanya va escriure l'any 1962 a propòsit del procés al criminal nazi Adolf Eichmann. “Hanna Arendt va ser molt criticada, i fins va perdre amics, perquè es va atrevir a parlar del col·laboracionisme dels consells jueus amb l'extermini perpetrat pels nazis”, va explicar ahir la directora. “Però de cap manera va negar la condició de víctimes dels jueus”, hi va afegir. “També es va considerar que banalitzava el nazisme amb el concepte de la banalitat del mal aplicat a Eichmann; però no el defensava en absolut, tenia clar que era una criminal”, va comentar Von Trotta respecte el posicionament de la protagonista del seu últim film, que s'estrenarà a l'Estat espanyol el 21 de juny, després que la cineasta l'hagi presentat a Barcelona en una sessió excepcional que va servir de cloenda a la 21a Mostra de Cinema de Dones i d'inici al 15è Festival de Cinema Jueu que, a partir d'avui, continuarà durant aquesta setmana a l'Institut Francès.
Atenta als personatges femenins forts, però fent-ne present també la fragilitat, Von Trotta no ha pretès mostrar Arendt com una heroïna, però sí la fermesa, la llibertat i la potència del seu pensament: “De fet, ella demostra la importància de pensar per un mateix en contra dels totalitarismes en què els individus renuncien a la responsabilitat moral apel·lant al deure de complir unes ordres.” “Aquest és l'horror de la banalitat del mal que va trobar exemplificat en Eichmann, però que no només serveix per explicar en part el nazisme, sinó comportaments actuals”, va sostenir.
Film impactant
Margarethe von Trotta va impactar fa poc més de trenta anys amb Las hermanas alemanas, un film sobre dues germanes que reaccionen de manera diversa davant del descobriment del passat nazi de la generació paterna i de la pervivència d'elements totalitaris en la societat democràtica en què viuen: inspirades en Christiane i Gudrun Ensslin, membres de la banda Baader-Meinhoff, l'una es compromet políticament com a periodista i l'altra tria la lluita armada. L'intèrpret d'aquesta última va ser Barbara Sukowa. “Durant el rodatge es comportava com una terrorista; l'altra actriu, Jutta Lampe, li tenia por, i vaig pensar que mai més no hi treballaria, però després em vaig adonar que el seu capteniment tenia a veure amb la manera com assumeix els personatges”, va explicar la cineasta. Es així que, dirigida per Von Trotta, Sukowa ha interpretat la revolucionària Rosa Luxemburg, la monja medieval visionaria i protofeminista Hildegard von Bingen i, és clar, Hanna Arendt. “A Alemanya tothom hi estava en contra, perquè és rossa i té els ulls blaus; però un cop l'han vist, s'han desfet en elogis”, va ironitzar.
No tot va morir a Alemanya amb Fassbinder
Margarethe von Trotta es va matricular a principis dels anys seixanta en una escola d'art dramàtic a Munic. Va debutar en el teatre i, al cap d'un temps, va ser reclamada per directors vinculats a l'anomenat nou cinema alemany, com ara Volker Schlöndorff, amb qui va estar casada durant vint anys, i Fassbinder, i va participar en els seus films Dioses de la peste i Atención a esa prostituta tan querida, entre altres. Junt amb Schlöndorff, pel qual va actuar a Fuego de paja i Tiro de gracia, es va iniciar en la direcció amb la versió cinematogràfica de L'honor perdut de Katharina Blum, novel·la de Henrich Böll. A partir d'aquí, també va ser un dels autors del nou cinema alemany que es volien enterrar amb la mort de Fassbinder. “Quan vivia, la premsa el detestava i, quan va morir, en van fer una icona, i ens van voler enterrar a tots”, diu Von Trotta. “Ja no existeix aquell nou cinema alemany, però Herzog, Schlöndorf, Edgar Reitz, jo mateixa i tants altres som vells i continuem vius i fent pel·lícules”, hi afegeix.
