Esteban Lisa

L'11 de setembre es va inaugurar a la Biblioteca Nacional de Madrid una exposició singular: Esteban Lisa. Retornos, amb pintura i dibuixos de qui va ser un dels pioners en l'art espanyol abstracte. Nascut a Toledo, Lisa va emigrar de jove a Buenos Aires, on va desenvolupar una tasca més pedagògica que artística. De fet, mai no va vendre cap quadre en vida. La fundació que porta el seu nom s'ha ocupat del reconeixement postmortem. D'ençà que vaig conèixer la seva obra vaig quedar fascinat per la capacitat de fondre el record del color i les formes allargades d'El Greco –del qual enguany se celebra el quart centenari de la mort– amb el món visual i poètic de Pollock. Si juguem amb les paraules, Lisa pot ser el que en castellà diuen illa. Una illa, sí, en el discurs de l'art modern i contemporani que no segueix cap corrent. Però una illa sòlida que contrasta amb tanta postura estètica i postulat polític que ha intoxicat gran part del discurs ortodox contemporani. Vaig visitar la mostra un dia després que Art: dos punts (dividida entre el Macba i Caixafòrum Barcelona), proposta buida i pretensiosa que em va desencisar amb un angoixós rerefons violent prenyat de retòrica. El món de calidoscopi de Lisa em va reconciliar amb l'art com una força de l'esperit a la manera del primer Kandinski.