Adéu a un gegant de la cultura

No va ser un personatge amable sinó un lluitador rocós i un corredor de fons. Max Cahner Garcia va morir als 76 anys després d'una malaltia degenerativa que li havia fet minvar la capacitat intel·lectual. Un final paradoxal per als que l'havíem identificat amb una intel·ligència a prova de bomba, a més de la força i la capacitat de treball. Es podria imaginar la Catalunya moderna sense ell? No. Taxativament, no. Ho dic perquè Cahner, amb tots els seus defectes i enemics, és un home fonamental per tenir el que tenim. Si hagués estat per ell, hauríem estat una potència cultural, però ell mateix va haver de combatre contra el cofoisme, l'oficinisme i el qui dia passa any empeny, que tant ens caracteritza... Només va ser quatre anys de conseller de Cultura –els primers de Jordi Pujol, entre el 1980 i el 1984 i va ser un dels impulsor de la llei de normalització lingüística del 1983–, però hem de reconèixer que va ser el conseller de Cultura més recordat de tot el període autonòmic. Sovint va haver de lluitar des del seu bàndol, massa permissiu i possibilista, però la seva mirada i capacitat venien de lluny i el seu caràcter indòmit li va fer afrontar algunes de les empreses més agosarades –i sovint suïcides– de la Catalunya moderna. Ho va fer envoltat de senyors Esteve i de missaires, que difícilment van poder entendre la seva grandesa, en alguns moments cruel, en altres injusta, però sempre amb l'ambició de situar el llistó més alt, amb la capacitat intel·lectual més pròpia d'un científic que d'un literat ploramiques. En un gremi d'agreujats i de ganduls, Cahner representava el coratge, la voluntat i el múscul. Colèric, va saber imprimir el seu caràcter a la manera de fer, i mai no es va cansar de fer coses.

Nascut a Bad Godesberg, Alemanya, el 1936, resumir el seu currículum per a un obituari no pot ser altra cosa que reduccionista. La seva mare havia nascut a Madrid, al barri de Lavapiés, i el seu pare era fill d'un jueu alemany, un lligam que sempre va mantenir entre les seves prioritats. Afirmava que havia entrat al catalanisme a través de la política i de la llengua, “de la persecució lingüística” i de la repressió. Llicenciat en ciències químiques –per no frustrar el seu pare–, va estudiar, així mateix, filosofia i lletres, fent el doctorat i incorporant-se com a professor. De l'àmbit universitari vénen altres de les vinculacions al catalanisme mitjançant amics com Josep Benet, Albert Manent, Jordi Carbonell... En una entrevista que va concedir a Vilaweb quan va fer 70 anys, explicava, però, que va ser el seu bon amic, i veí del replà d'escala, Jordi Maluquer, qui li va regalar als 14 anys Primera història d'Esther, de Salvador Espriu. Expulsat el 1964 de l'Estat espanyol per la seva militància constant en favor del catalanisme, va aconseguir tornar de manera rocambolesca al país per dur a port l'aventura d'Edicions 62, que va fundar al costat de Ramon Bastardes, i on van incorporar gent tan notable com J.M. Castellet, Joaquim Molas i una gran plèiade de col·laboradors de primer nivell. Al costat de Bastardes, seria també responsable de transformar la revista Serra d'Or. Tampoc va ser fàcil posar-se al capdavant de la gestació de Gran Enciclopèdia Catalana, de Curial Edicions i del decisiu Congrés de Cultura Catalana, del 1976 i el 1977, que molts de vostès recordaran pels seus logos i adhesius, i que va ser una fita fonamental en el moment d'engegar una Transició per separar-se dels franquistes i distanciar-se dels col·laboradors del franquisme, és a dir, de la majoria. Calia crear noves plataformes, liquidar el franquisme i renovar-se. Ho va entendre i no es va quedar de braços plegats sinó que sabia que les idees noves durien projectes que recuperarien la tradició. No es podia caure en el conformisme imperant després de quatre dècades d'adaptació al franquisme. Dins d'aquestes empreses va perdre bous i esquelles; per exemple, el seu patrimoni familiar, que va quedar en mans dels bancs.

Paral·lelament, va ser un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya, el 1976, on no se'l va acabar d'entendre, potser per l'empenta i per tenir idees pròpies. Cahner no va ser un home de partit ni algú que acatés la disciplina del possibilisme. En definitiva: era un heterodox, que no s'ho pensava dues vegades si havia de fer un cop de porta. Per a un home d'acció, la diplomàcia era una trampa a la seva paciència. I calia fer coses i ser valent i tenaç. No es podia permetre tocar el flabiol. L'audàcia el convertirà en part de la història. També hem de parlar de més projectes editorials i d'organització cultural. Recordo la tasca ingent a Curial, on va fer possible revistes com Els Marges, Randa i, més tard, la resurrecció de Revista de Catalunya, projectes a contracorrent davant una població que no llegia i unes elits pràcticament inexistents. Va assumir, després de ser conseller, altres reptes, com ser l'editor de Premsa Catalana, amb la capçalera més destacada de l'Avui. Amb nosaltres va estar una bona temporada als anys vuitanta i noranta, i va ser permeable a la nova generació de periodistes, com ara Santiago Ramentol, Vicenç Villatoro, Pilar Rahola, Salvador Cardús i el malaguanyat Albert Viladot, entre d'altres. A alguns d'ells els va obrir les portes de grups d'opinió i tribunes com Acta, que no van quallar, però que van tenir una intensa activitat. També es va fer càrrec de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent, que va dinamitzar i modernitzar, malgrat l'escassetat de recursos.

La importància de Cahner s'ha de valorar en el context. La cultura és el nostre gran signe distintiu, però el país té un component massa a prop de la barbàrie, i a gran part dels responsables polítics els ha importat un borrall, l'han relegada a la Ventafocs dels pressupostos, no ara, sinó de sempre. No des de la Generalitat exclusivament, sinó des de tots els àmbits. Difícilment, però, avançarà el país si no és amb el cervell perquè de recursos econòmics, riquesa natural, aigua i jaciments minerals, en tenim ben pocs.

No podem descartar l'obra més personal de Cahner. No podem deixar d'esmentar la contribució en altres empreses com el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, dirigit per Joan Coromines, la Gran Geografia Comarcal de Catalunya,  l'organització dels congressos dels Premis Octubre de València al costat del seu vell amic Eliseu Climent i una destacada tasca com a historiador i filòleg: l'edició de Diaris i records de Pere Coromines, Epistolari del Renaixement i Literatura de la Revolució i la Contrarevolució (1789-1849). Gegants d'aquesta mida és el que necessitem per fer gran el país petit.