reportatge
Mònica Montserrat
Anant al gra Les cartes de Fabra Un col·loqui internacional
Com a prèvia del IV Col·loqui Internacional ‘La lingüística de Pompeu Fabra', que tindrà lloc el 18, 19 i 20 de novembre a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, els filòlegs Mònica Montserrat i David Paloma expliquen la troballa d'una carta inèdita de Fabra
El volum 8 de les obres completes de Pompeu Fabra conté l'epistolari global del Mestre: 516 cartes, targetes postals, postals, notes i algun altre text, la major part dels quals (394) són cartes enviades per Fabra: la resta són cartes, targetes, postals… enviades a Fabra. Gràcies a la recerca de Jordi Manent, que és el curador, van sortir a la llum 198 cartes fins aleshores inèdites.
A part de l'estructura i els criteris d'edició, que Jordi Manent explica amb precisió, l'autor valora les cartes des d'un punt de vista lingüístic, filològic, sociolingüístic i històric. Tot de notes aclaridores apareixen al peu de cada epístola, amb detalls biogràfics, acadèmics, històrics, etcètera. El rigor en la presentació de l'epistolari és màxim, cosa que es nota en l'amenitat que en resulta. Fins i tot és agradable de llegir les comunicacions administratives que Fabra signava com a president de l'Institut d'Estudis Catalans, de l'Ateneu Barcelonès o del Patronat de la Universitat Autònoma.
El vuitè volum comprèn també el Curs de llengua catalana per correspondència que Fabra va dur a terme el mateix 1948, pocs mesos abans de morir. Jordi Mir explica que la insistència a donar veus per poder localitzar aquests textos va tenir una indicació providencial gràcies a un investigador gironí: Pep Vila. A l'Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals de Perpinyà hi van trobar “un conjunt de fulls ciclostilats en paper ceba, envellits però sense cap deterioració important… que constituïen el conjunt complet del material que havia compost el Curs”. L'alumne era Robert Gendre, els hereus del qual van cedir tot de material a l'arxiu perpinyanès.
El volum 9 és l'últim, el més prim de tots (només té 900 pàgines…), i recull material produït directament o indirectament per Fabra al llarg de la seva vida. Quant a la vida professional, el volum conté 77 textos sobre la reforma lingüística, la descripció de la llengua catalana (en castellà), la divulgació gramatical i la cultura de la llengua (una trentena de conferències reportades). Quant a la vida pública, destaca la vintena de textos relacionats amb l'Institut d'Estudis Catalans i Palestra. Quant a la vida personal, hi ha 38 referències entre semblances, entrevistes, declaracions, manifestos, paraules i comentaris. En cadascun d'aquests blocs, s'indica el diferent grau d'implicació de l'autor. A banda dels que són pròpiament autògrafs, n'hi ha amb pseudònim, subscrits, anònims, reportats (potser sense cap control per part de Fabra), controlats per l'autor...
El volum conté, a més a més, una extraordinària introducció al pensament (socio)lingüístic de Fabra, a càrrec de Georg Kremnitz i Francesc Vallverdú; una detallada cronologia general, escrita per Albert Jané i Jordi Mir, i una llarga bibliografia sobre l'obra i la figura de Fabra, a càrrec d'Anna Pineda.
Els dos últims volums de les obres completes de Pompeu Fabra conformen una gran aportació al coneixement de l'evolució sociolingüística i històrica de la llengua catalana durant la primera meitat del segle XX. DAVID PALOMA
A les portes de la primavera d'aquest any 2013, el matemàtic i expresident de l'Institut d'Estudis Catalans Manuel Castellet va arribar a Barcelona, provinent de Suïssa, amb una carta manuscrita de Pompeu Fabra a les mans, de la qual, fins llavors, se'n desconeixia l'existència. La carta la hi havia donat la senyora Núria Delétra-Carreras Patxot, néta de Rafael Patxot i Jubert, destinatari de la missiva del Mestre i important mecenes de la cultura catalana. La primera cosa que va fer Castellet en aterrar a Barcelona, va ser dur la carta a l'Institut d'Estudis Catalans, però quan el document va poder ser registrat a l'arxiu de la institució, feia pocs dies que s'havia tancat l'edició del 9è volum de les Obres completes de Pompeu Fabra i ja no se n'hi va poder incloure el material ni la referència.
El que té d'interessant aquesta carta és precisament que s'hi parla només de qüestions lingüístiques, sense gairebé cap concessió a l'àmbit personal ni entretenint-se en excessives convencions de cortesia; d'aquestes, les justes i necessàries. Sembla que aquest estil directe i cortesament auster era propi de Fabra, que escrivia allò que era estrictament necessari i es limitava a donar respostes concretes a les qüestions plantejades, com exemplifica molt bé la carta que estem tractant. El Mestre anava al gra (el fragment de la carta que reproduïm comença, precisament, amb aquesta fórmula).
Pompeu Fabra escriu la carta el dia 18 de gener del 1907 des de Bilbao, on vivia des de l'any 1902, quan va guanyar una càtedra de química general a l'Escola d'Enginyers Industrials d'aquesta ciutat. En aquesta carta, el que s'havia de convertir en el seny ordenador de la llengua catalana hi intenta resoldre set qüestions lingüístiques que, suposadament (no es té constància, si més no per ara, de la carta remesa per Patxot), Rafael Patxot li havia plantejat. Fabra respon aquestes set qüestions des del seu propi punt de vista, prioritzant la seua opinió, al marge, doncs, de fonts i del que fins llavors s'apliqués. Fidel al seu estil, no reprodueix cap fragment ni pregunta de la carta de Patxot, sinó que les respostes a cada un dels temes es presenten sense cap mena d'introducció. Les set qüestions que s'hi tracten són: l'accent gràfic; els mots esdrúixols (a partir de la percepció de Patxot que en castellà n'hi ha més que en català); la –d final de paraula; la l palatal; les grafies je/ji; les grafies tg/tj i g/j, i el gènere dels adjectius i participis.
L'any que començava quan Fabra va respondre a Patxot havia de ser un any important, especialment, perquè el 18 de juny Enric Prat de la Riba, llavors president de la Diputació de Barcelona, va fundar l'Institut d'Estudis Catalans.
Fabra i Patxot
La figura de Pompeu Fabra és sobradament coneguda, tot i que l'atzar o la tenacitat investigadora puguin fer-nos conèixer-ne més documents i treballs. En el context de presentació d'aquesta carta inèdita, destaquem essencialment el moment vital i acadèmic de Fabra el 18 de gener del 1907.
Fa cinc anys que viu a Bilbao, on ocupa la càtedra de química general de l'Escola d'Enginyers Industrials, i ja ha publicat La representació de la l palatal en català (1903), Silabari català (1904), Tractat de ortografia catalana (1904) i Les e toniques du catalan (1906). Ha començat a col·laborar amb El Poble Català, plataforma des de la qual alguns intel·lectuals li reclamen que torni a Catalunya, i a partir del 1907, aquesta col·laboració es materialitza en la publicació regular de les Qüestions gramaticals. El 1906 visita Barcelona per participar en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, en què va presentar el treball Qüestions d'ortografia catalana.
Rafael Patxot i Jubert respon perfectament al perfil d'un gran humanista. Va ser meteoròleg i escriptor, i va dedicar la major part de la seua vida al mecenatge i la difusió de la cultura catalana en tots els seus vessants. Va néixer a Sant Feliu de Guíxols el 1872, en el si d'una família benestant, i el 1936 va emigrar a Ginebra, on va morir el 1964.
Entre les seues accions de mecenatge i promoció de la cultura catalana hi ha, entre d'altres, la creació de molts ajuts i beques per a la recerca, i la institució de fundacions pedagògiques i musicals en memòria de les seues filles i d'altres membres de la família, com la seua cunyada Concepció Rabell o el seu pare, Eusebi Patxot Llagustera, en record dels quals va instituir un premi musical de composició i un concurs per a compositors. També són destacables les promocions de l'Estudi de la Masia Catalana i l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya.
L'interès de Patxot per la llengua catalana també queda palès amb la col·laboració que va oferir a l'Onomasticon Cataloniae, de Joan Coromines, i els ajuts per a la publicació del sisè volum del Diccionari Aguiló (1929), l'Atles lingüístic de Catalunya, d'Antoni Griera (1923-1964), els sis números del Butlletí de Dialectologia Catalana (entre 1925 i 1930) i la Gramàtica històrica del català antic, també de Griera (1931).
Aquests dos prohoms de la cultura catalana tenen en comú la vinculació, en algun moment de les seues vides, amb institucions importants del país, com L'Avenç, el Centre Excursionista de Catalunya i l'IEC.
