Cultura

conferència. performance

J. Bordes

L'energia de l'actor

Albert Vidal celebra 40 anys de carrera inaugurant la Càtedra Xavier Fàbregas, demà a l'Institut del Teatre de Vic

VVidal: “Hi ha coses que no es poden expressar amb paraules i sí amb gestos, d'això no se'n diu explicar sinó transmetre”

A lbert Vidal gaudeix d'una tercera joventut. No es pot explicar d'altra manera la seva vitalitat, als 67 anys. Ell no s'estranya de seguir tan dinàmic, expressiu, exigent, inquiet en la recerca: “Quan l'energia flueix, no hi ha esforç.” Demà, dissabte, prepara una conferència de cinc hores de durada. Alterna la paraula amb l'actuació i el cant i fa un repàs dels seus més de 60 espectacles propis (Vidal puntualment ha fet d'actor per a altri però és, principalment, un creador intuïtiu que s'ha fet a si mateix, amb una carrera absolutament inusual). Un exemple? Aquella popularíssima experiència de convertir-se en ésser observat a tocar dels primats del zoo, durant una pila de dies als anys vuitanta (L'home urbà), volent agermanar-se amb els animals que, encara avui, viuen per ser observats. La sessió serà a partir de les quatre de la tarda de demà a la Sala Laboratori del Centre de Vic de l'Institut del Teatre(Sant Miquel dels Sants, 20, Vic) , com un dels actes que s'emmarquen en el centenari de l'Institut del Teatre de Barcelona. De fet, aquesta xerrada-performance inicia les activitats de la Càtedra Xavier Fàbregas, que vol fer memòria de l'estudiós del teatre més important del segle XX a Catalunya. Per al comissionat del Centenari de l'Institut del Teatre, Jordi Coca, les carreres d'ambdós personatges van arrencar paral·leles, per això és un fet de coherència arrencar aquest cicle d'activitats amb una acció de l'inclassificable Albert Vidal.

La conferència-performance es titula La via sagrada de l'actor. No és un títol gratuït perquè Vidal ha treballat des de fa dècades amb la convicció que parteix d'una actitud singular en les arts escèniques: “Reivindico el pont transmissor de l'actor que convoca estats que van més enllà de la representació.” La xerrada en si és una obra monumental perquè serà una peça de cinc hores de durada, tot un repte; “en temps del menjar ràpid és saludable proposar el contrari, sempre que hi hagi material per fer-ho”, raona. Aspira que l'espectador es miri incrèdul el rellotge quan arribi al final de la presentació, sobtat que ja hagin passat les cinc hores de la sessió difícilment repetible. Serà un privilegi per a alguns afortunats intrèpids.

Vidal està convençut que cal trencar el tòpic que una conferència magistral no pot durar més de 50 minuts. Ell defensa que l'espectador a partir de l'hora i mitja trencarà el convencionalisme i descobrirà una nova relació espai-temps. Encara ha resumit molt la peça perquè el text partia d'una redacció de 44.000 paraules i l'ha deixada en unes 8.000 (“hi ha coses que no es poden expressar amb paraules i sí amb gestos, d'això no se'n diu explicar sinó transmetre”, comenta). A través de la Càtedra Xavier Fàbregas es publicarà el text de 44.000 paraules, entenent que la lectura demana una atenció i voluntat diferents de la d'assistir a un espectacle en directe en un espai concret.

L'obra comença amb una declaració de principis, recita Vidal: “A la via sagrada de l'actor el joc és el medi; la fi, el coneixement. No poden anar deslligats l'un de l'altre. El coneixement demana un pas enrere, un no-fer, un no-buscar. Pot qüestionar, fins i tot, la mateixa voluntat.” I després vindrà el ball i també el cant tel·lúric. L'espai disposarà de dos centres d'atenció: una taula al fons, a l'esquerra, i un escenari buit per a l'actuació. S'hi està tota l'estona sol (amb el suport d'un equip de tècnics, evidentment) i, al final, l'aparició del trio musical que ja va intervenir a Història de Joan, nascut d'un ós. Vidal assegura que no ha llegit llibres de filosofia ni grans tractats humanistes. Simplement, té la capacitat de “sintetitzar memòries cel·lulars molt antigues”. Què vol dir això? Vidal argumenta la tesi d'un Menri Tritzin, el principal representant d'una religió prebudista, també exiliat a l'Índia: “Em va dir que, actualment, aquell so no existia però que algú del Tibet sí que el va interpretar: havia captat una memòria intangible i l'havia tornat a manifestar.” Casos similars van succeir amb un material tangible. Algú va escriure un llibre i el va enterrar anunciant que 500 anys després algú el descobriria. Mig miler d'anys després algú va tenir un somni que el va fer buscar en una cova fins trobar aquell manuscrit magnètic.

Després del blanc...
Jordi Maluquer, llavors director general de Teatre, Música i Cinema de la Generalitat, el va felicitar el 1983 per l'experiència de ‘L'home urbà', tot i que li va pronosticar un problema. Ja havia arribat al quadre en blanc, a la puresa absoluta. Res no podria superar-ho. Va ser quan va optar per enterrar-se per fondre's amb l'essència de la Terra: és així com es va manifestar actor tel·lúric. Al TNC el 2004 va tornar tot anunciant el retorn del príncep, fill de la flor de nenúfar i la serp tel·lúrica. Lucidesa o sornegueria?


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Miki Núñez, Stay Homas i Maika Makovski actuaran a les Nits d’Acústica de Figueres

Figueres

Música medieval, a Sant Pere de Ripoll

Ripoll
PILAR RAHOLA
PERIODISTA I ESCRIPTORA

“He fet una novel·la sobre la supervivència”

BARCELONA

Erentxun, un basc a Lloret

lloret de mar

FestiSurf Costa Brava no es rendeix

platja d’aro

Aquell cactus florit

barcelona
Un tast de...
‘A soles’, de Sílvia Congost

Fer i tancar el procés de dol

Els nous clàssics

Barcelona

Obres al camí de ronda de la ciutadella de Roses

Roses