Roland Schimmelpfennig. entrevista
Dramaturg. jordi bordes
“El teatre ha d'avançar-se al cinema”
U
“Utilitzo elements surrealistes o fantàstics quan no avanço en la descripció d'una realitat dura”
Violència i teatre tenen a veure, des que Èdip s'arrencà els ulls
Roland Schimmelpfennig guarda distàncies. És auster en paraules i prefereix condensar bé el seu pensament perquè no hi hagi dobles interpretacions. La Sala Beckett va programar tres espectacles seus el 2006. Ara, és el Teatre Akadèmia el que presenta un aspre títol: El drac d'or. Aquests dies, ha coincidit fent un taller per a dramatúrgia a l'Obrador de la Beckett, situat ja al Poblenou.
Què pretén amb el teatre: empatitzar, criticar, entretenir, que s'identifiquin...
Que s'hi identifiquin [s'ho repensa]. En realitat jo vull que la gent rigui i s'emocioni, però sobretot que entrin a la història; els vull seduir sense cap ànim pedagògic. Els vull sotmetre a un repte: portar-los a un límit estètic de manera que el públic tingui una experiència nova i valuosa.
Un escenari nou però que se serveix, sovint, de claus tan artesanals com la rondalla, l'oralitat.
La veritat és que actualment l'ús de les rondalles en el meu teatre d'ara està en un segon pla. Però sí que les continuo considerant molt importants. Per mi, és essencial explicar una història.
El seu sostre són encara les 2.000 paraules escrites diàries?
Sí, aquest és el meu límit. Però he d'aclarir que treballo molt i dur.
Quan es va presentar el 2006 un cicle seu a la Sala Beckett, defensava un món fantàstic. Manté la fórmula?
El meu món canvia constantment. Encara no sé a quin lloc concret em dirigeixo. Mai estic prou satisfet amb el que escric, ni amb el teatre, en general. Espero tenir una mirada diferent.
Llavors deia que el món oníric li servia per dibuixar la realitat.
Encara utilitzo elements surrealistes o fantàstics, però sempre és quan no avanço en la descripció d'una realitat dura. Però la fantasia només és el marc pel qual transita la història. Ara estic intentant fer una peça molt realista, amb sofàs i taula, i m'adono que he de treballar molt perquè el material dramàtic no cedeixi a aquest món surrealista. L'acció l'estic muntant amb salts de temps.
El recurs de la fragmentació: el públic necessita tenir girs continus per continuar atent?
El públic té un nivell d'atenció molt bo perquè ja viu en un món molt fragmentari. Està acostumat a interpretar tècniques molt ràpides. Cal explicar una història en el teatre més ràpid que al cinema; s'ha d'avançar.
El teatre contemporani és violent per la influència del cinema?
El teatre i la violència tenen molt a veure des de sempre. Una de les imatges més antigues és la d'Èdip arrencant-se els ulls, que és de les més terribles que es podran escenificar mai. Quan ve una idea al cap, molts pocs cops té a veure amb la violència, però sovint, a mesura que avança la història, la violència entra a les escenes. és el que ha passat, per exemple, a El drac d'or. Parlar de la prostitució i no remetre a una certa violència seria falsejar la història.
Quin va ser l'impuls per escriure aquesta peça, que es va estrenar la setmana passada al Teatre Akadèmia de Barcelona?
Tenia la necessitat que el públic, més que conèixer aquest món –ja se'n pot fer una idea amb les informacions dels diaris–, s'identifiquessin amb els personatges, que ja no és gens habitual.
Què coneix de la dramatúrgia catalana. En aquests moments es parla molt de la seva salut i que està obrint portes. Però, què se'n diu al centre d'Europa?
La veritat és que fa un any que m'he retirat d'Alemanya. Ara visc a l'Havana i hi he perdut la perspectiva. Sí que puc dir que, d'un any ençà, hi havia la percepció d'una refeta de la dramatúrgia catalana.Però ara he perdut contacte.
I l'alemanya, cap a on tira?
No hi ha una línia específica. Avui hi ha molts bons joves autors, gràcies a la feina de bones escoles de teatre. Pel que fa a la meva generació, que ja estem per sobre dels 40 anys, no tenim res a veure els uns amb els altres.
