“He fet un film visceral i furiós”

Totalment, aquí va néixer i aquí mor; des d'un punt de vista romàntic és molt bonic.

Per a Paco Plaza i per a mi la història acaba aquí, aquest és el disseny que hem fet. Si Filmax volgués en podria fer més, però no crec que sigui el cas.

No, va néixer com un experiment. L'entusiasme dels espectadors ens va animar i vam fer [REC] 2. Un dia vam parlar amb el productor i ens va engrescar la possibilitat de fer la tercera i la quarta.

La pressió sempre hi és, en qualsevol pel·lícula. Sent la quarta part, i la que tanca, fa que la gent tingui unes expectatives i la compari amb les altres. Jo estic tranquil perquè crec que compleix amb el que volíem: que fos una pel·lícula diferent, que capgirés el que havíem fet abans i que fos divertidíssima per als espectadors, una muntanya russa.

És una altra reinvenció, sent
diferent a les dues primeres manté el to i la fidelitat. És una pel·lícula de pur gènere, però no és només una pel·lícula de terror, també és una pel·lícula d'acció, un thriller, una pel·lícula d'aventures... és un còctel fet per gent que estimem el gènere. El que volíem treballar molt aquí era el fil argumental, cada una de les anteriors pel·lícules havia anat aportant elements nous i gairebé una forma independent. Ara hem hagut de pensar una joguina que ho aglutinés tot i que donés un gran final. Espero que en l'àmbit argumental sigui sorprenent. Si la primera era claustrofòbica, en aquest cas hem anat més lluny i l'ambientem tota en un vaixell, he volgut que sigui molt visceral i molt furiosa.

Sí, sobretot perquè abandona totalment la narrativa subjectiva de la càmera a l'espatlla.

Els temps han canviat. En aquell moment era una cosa innovadora i ara ja no ho és. En les primeres dues hi havia una raó de ser, aquesta narrativa estava perfectament justificada pel fet que es tractava d'una reportera amb el seu càmera. Estirar la naturalitat d'aquest recurs hauria estat massa forçat.

La por a una malaltia etèria i desconeguda ha existit sempre; quan no ha estat el virus d'Ebola ha estat la febre de les vaques boges o la grip A. Som capaços de fabricar xips cada cop més petits, edificis encara més alts, però no d'entendre ni de controlar l'organisme.

Sí, tots volíem tornar. M'agradava molt recuperar la icona de la primera pel·lícula, que fos la gran protagonista amb un arc molt interessant, fent una evolució amb un punt d'ambigüitat que em semblava fascinant i descol·loca l'espectador.

És clar, són monuments de la història del gènere que hi són presents, però és que ho estan en tot el fantàstic que s'ha fet des que es van estrenar.

No és conscient, em sorgeix
així, però és cert que analitzant les meves pel·lícules
sempre hi ha un element de tancament, d'opressió.

Extremadament dur, rodar en un vaixell d'aquestes característiques és molt complicat. Volíem que fos una pel·lícula molt física, i Manuela només ha fet servir doble en una escena, és un animal d'acció.

Una de les grans influències de tota la saga són els videojocs, on s'ha d'aconseguir superar un nivell i passar al següent. A [REC] això era fascinant perquè anava per pisos, i en arribar a l'àtic arribava l'enemic final.