Els experts debaten l'origen de la falta d'encaix de Vinyoli

Generació perduda, grup universitari o generació del 36? A quina denominació hauríem d'adscriure Joan Vinyoli? La professora de la Universitat de Girona i directora de la Càtedra Vinyoli, Margarida Casacuberta, és de l'opinió que potser ha arribat l'hora de parlar obertament de la generació de la guerra, perquè és arran d'aquella fractura que uns escriptors aconseguiran afirmar-se dins el relat de la literatura catalana que s'anirà confegint els primers anys del franquisme, mentre que d'altres, i de manera molt palmària Vinyoli, hauran de passar un llarg purgatori.

Casacuberta, que va centrar la seva intervenció en la recepció crítica de l'obra del poeta dins la segona jornada del Simposi Internacional Joan Vinyoli, que se celebra fins avui a Santa Coloma, va recordar que l'anomenat “grup universitari”, que engloba Boix i Selva, Carles Samsó, Salvador Espriu, Rosselló-Pòrcel, Joan Teixidor, Martí de Riquer i el mateix Vinyoli, constitueix la primera generació d'intel·lectuals que escriuen amb normalitat sense haver de jugar la carta del catalanisme militant. Una situació “històricament insòlita” com aquesta va ser subratllada puntualment per Josep Pla en un ‘Calendario sin fechas' publicat a Destino, en què presenta Espriu com “el pal de paller d'una colla d'amics que es caracteritzaven per la independència del catalanisme”, i dels quals ja exclou per omissió Vinyoli. El punt de vista de Pla, que sentia tan poca estima per l'autor d'El callat que, va remarcar Casacuberta amb consternació, “en tota l'Obra Completa no l'esmenta ni una sola vegada” –“i mira que hi surt tothom”–, seria recollit per Joan Fuster a la seva Literatura catalana contemporània, que al seu torn també inspirarà els estudis subsegüents de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet. La professora va sostenir que en la immediata postguerra Vinyoli ja queda fora de la imatge de l'intel·lectual que estava configurant el nou relat de la historiografia literària catalana. El perquè d'aquesta marginació va admetre que no és prou clar, però va plantejar com una hipòtesi el silenci de Vinyoli en el debat intel·lectual dels anys trenta, “on tots prenen posicions excepte ell”.

La professora de la UdG va disculpar-se per haver ocupat ahir en la taula de debat el lloc que tenien reservat per a Josep M. Balaguer, autor d'una tesi incomprensiblement inèdita sobre Joan Teixidor, però el cas és que aquest professor ha decidit agafar la jubilació anticipada per falta d'estímuls. En lloc seu, va continuar la directora de la Càtedra, havien contactat amb Olívia Gassol, experta en Espriu i la construcció de la imatge dels “poetes nacionals” en la postguerra, però també a ella l'ofega un sistema universitari que l'obliga a multiplicar la seva activitat docent, tres setmanes abans que comencés el simposi, va declinar la invitació. “Un per massa gran i l'altra per massa jove, tots dos són víctimes d'una universitat que s'ha rendit a les lleis del mercat”, va denunciar amb vehemència Casacuberta.

En la sessió d'ahir, també van intervenir Jordi Marrugat, amb una ponència sobre els vincles de Vinyoli amb la poesia postsimbolista; Sam Abrams, que va rastrejar la relació d'amistat i les influències de Joan Teixidor sobre Vinyoli, i Jordi Malé, amb una anàlisi profunda, documentada i enormement suggestiva sobre l'evolució de la concepció poètica de Vinyoli a la llum de Carles Riba, però també Eliot, Cassirer o Saussure (Abrams havia insistit també en Cernuda).