Pulpopop busca amb el disc ‘FM' la felicitat màxima
El grup enllesteix a l'estudi Sound Club el seu cinquè disc, perquè surti “quan comencin a florir els ametllers”
“Reivindiquem sonoritats mediterrànies però des d'un punt de vista molt modern”
No hi ha res que aturi Pulpopop, ni tan sols la pèrdua d'un dels seus tentacles fundadors, Pau Boïgues (Pop). Edgar Massegú (Pulpo) continua endavant amb el projecte Pulpopop, i aquest mes ha estat gravant a l'estudi Sound Club de Salt –amb Lluís Costa als controls i la producció– el que serà el cinquè disc del grup més prolífic i al·lucinat del pop gironí. Es titularà FM, que no són sigles de freqüència modulada sinó de felicitat màxima, i es publicarà –segurament amb Discmedi, la seva discogràfica des del fundacional Cuit! (2011)– “quan comencin a florir els ametllers”, segons Massegú, sempre torrencial en els seus pensaments i en les seves paraules, que mai no s'ajusten al discurs habitual de la promoció discogràfica.
“Parlem de felicitat màxima, perquè en aquest disc tornem a anar a l'extrem, com pots escoltar –sona de fons el disc: és un avió? és un ocell? és Pulpopop!–, també a l'extrem de la felicitat, que si no és màxima, no ens interessa. Freqüència modulada? La modulació que busquem és l'equiparable a estar en un parc d'atraccions rebent sensacions d'alt voltatge”, argumenta la veu de Pulpopop, que deixa anar alguns títols de la nova collita de cançons: La resurrecció de Pulpopaul i els seus vents marcials; i Blues bis, perquè “tothom té dret a un bis, a una segona oportunitat”.
En complicitat amb Xavi Pendón (vents), el jove guitarrista Marcel Torres Querol –un nou fitxatge que fa sonar la guitarra clàssica com una mandolina o un banjo– i la resta de membres del grup, que en la seva formació de gala té “tants músics com tentacles té el pop”, Edgar Massegú planteja FM com “una reivindicació de les sonoritats mediterrànies, però des d'un punt de vista molt modern i amb una perspectiva aèria, com si fos Catalunya des de l'aire, passant per Tamariu, Llafranc i Cadaqués”. Un vol estratosfèric que s'ha fet amb tot tipus d'instruments –marimba, vibràfon, glockenspiel, cordes, etc.– i que intenta jugar a “l'engany constant” amb les seves sonoritats i posar a prova els límits del Sound Club, en una recerca sonora apassionant.
