‘Holandansa'

L'enveja sana de bona part dels productors europeus fa que es miri amb molta atenció el que passa als Països Baixos. Amsterdam (Holanda) i Brussel·les (Bèlgica) són dos pols molt potents pel que fa a la dansa contemporània. Són un imant per als creadors i ballarins artístics (que superen el codi de la dansa i la fusionen amb el circ, el teatre físic, el cinema...). Els Països Baixos han entès que és molt interessant atraure talent i, per això, tant en les seves escoles de dansa com en els centres de creació s'és molt obert a acollir propostes d'arreu. No interessa gens el DNI, sinó, en tot cas, la proposta de recerca que cadascú presenti. Amb els anys de perseverança, s'ha constatat que el model és d'èxit. Exemples? A l'escola SNDO va estudiar-hi el director del Mercat, Cesc Casadesús, però també Pere Faura o Semolina Tomic (ànima de l'Antic Teatre). El Mercat i l'Antic Teatre han volgut obrir una finestra a la programació més emergent holandesa, sense obviar el treball de memòria. Per això, el cap de cartell és la recuperació de What the body does not remember de la companyia Última Vez. Va ser la primera peça que es va poder veure del coreògraf Wim Vandekeybus a Barcelona, a finals dels anys 80. Avui, hi ha ballarins que la interpreten que no havien nascut quan es va estrenar. Símptoma del treball a llarg termini. El programa que ha bastit el Mercat rep el títol de Landhol (en realitat, les síl·labes intercanviades de Holland). Holanda dansa des de fa tant temps que, pel que fa a la seva activitat artística, caldria batejar el país com a Holandansa.

SNDO és la sigla de School for New Dance Development. Tota una declaració de principis. Més d'un 90% dels seus alumnes són de països de fora d'Holanda. Sovint, hi ha promocions en què fins a un 50% tenen DNI espanyol. La programació de l'Antic Teatre, de fet, mostra treballs de ballarins catalans acabats de llicenciar a l'SNDO. Són peces primerenques que han de servir de passaport per accedir als centres de producció dels Països Baixos. El ballarí italià Giulio d'Anna, que també ha estat alumne de l'SNDO i ha presentat Pakin'Son, dimarts i dimecres, un emotiu treball autobiogràfic sobre la relació d'un fill amb el pare, malalt de Parkinson, va ser en aquest hàbitat que va poder desenvolupar la seva recerca. Sense necessitat d'acabar presentant un projecte a l'escenari. Sense més pressió que la d'un mateix per trobar la manera d'expressar a través del cos allò que un vol dir ha acabat sorgint una carrera que explora en la vida personal que empatitza directament amb l'espectador.

El director del Mercat de les Flors, Francesc Casadesús, celebra aquest programa que facilita l'accés a conèixer què es cou en el forn principal de creació europeu i alhora dóna l'oportunitat d'ensenyar el treball de creadors de casa, tant a Catalunya, com, sobretot, a l'exterior. Així és com Pere Faura, però també Roser López o Lali Ayguadé o la mateixa Veronal de Marcos Morau, troben els còmplices en la producció que Catalunya difícilment sap defensar. Per això, el Mercat és conscient que cal facilitar (sovint a través de petites coproduccions o permetent tallers de residència a la fàbrica de creació El Graner) els viatges de tornada d'aquells artistes que van marxar fa una dècada. En el món de la dansa està molt més assumit el caràcter de trànsit de la professió.

Wim Vandekeybus va anar al Festival de Tardor de Madrid del 1985 a fer un taller de moviment. Encara no havia creat la seva companyia. És a partir d'aquell taller que troba la connexió que el trasllada a un teatre físic molt impactant que, de seguida, es guanya l'atenció en un panorama de la dansa molt més centrat en el moviment de la no-dansa o el conceptual, allunyat del públic. Des de NieuwZwart, al 2009, que Última Vez no torna a Barcelona (on ja va presentar la peça que ara es reposa, fa 25 anys i amb música en directe). El coreògraf s'ha passat els últims anys fent projectes més teatrals que s'allunyaven de la programació del Mercat. Segons el cofundador de la companyia, Eduardo Torroja, el coreògraf ja està editant una coreografia gravada (sis anys de treball) que es podria estrenar a Canes i prepara un retorn a l'escenari amb un treball líric, “sobre l'amor” i que busca un perfil de ballarí clàssic. Vandekeybus mai es conforma amb el seu llenguatge. Sempre hi busca la ruptura.