Cultura

entrevista. Ara Malikian

GUILLEM VIDAL. Violinista

”La perfecció ha deixat d'obsessionar-me“

“La tècnica ha de servir per poder fer el que vulguis amb l'instrument”
“Mai no parlo del meu violí, sempre dic que jo sóc el seu violinista”
“En el món de la clàssica es fa difícil sortir de les normes”

Ara Malikian (Beirut, 1868) s'ha convertit no únicament en un dels violins amb més tècnica de la seva generació sinó, també, en un dels més inquiets i amb l'ànima més lliure. Després de veure'l compartir escenari tant amb l'Orquestra Simfònica del Vallès com amb el ballarí Ángel Corella, arriba dijous vinent al Gran Teatre del Liceu convidat pel Suite Festival.

Commemora, amb aquest espectacle, el quinzè aniversari de la seva arribada a Madrid. Cal interpretar-ho com el tancament d'una etapa i el començament d'una altra?

No, sent franc he de confessar que simplement és un pretext per buscar el títol per a un concert. Tocarem música del Líban, d'Armènia i, en general, del que he escoltat i descobert aquests últims anys. El quinze és un número que m'agrada, però no hi vulguis buscar res més.

Què el va sorprendre de la manera d'entendre la música que es tenia a Madrid i també a Barcelona, quan va arribar?

No va significar cap xoc. Es veu de seguida que hi ha una gran afició a la música. Si ho comparem amb els països centreeuropeus hi ha segurament una mica menys de tradició de música clàssica, però també és just dir que, durant els últims anys, aquesta afició ha crescut.

Intueixo que no s'imaginava quedar-s'hi quinze anys, a l'Estat espanyol.

Mai no em plantejo res. Ni tan sols els pròxims mesos. Vaig venir, doncs, sense pensar quant de temps em quedaria, i simplement, la cosa es va anar allargant perquè hi estava a gust. Penso poc en el futur i he de confessar, també, que el passat em pesa poc. M'aferro al present i, el que hagi de venir, ja vindrà. M'agraden els viatges, les trobades amb altres cultures i amb altres músics... Crec que això és el més valuós de tot, però és molt important, també, deixar fluir aquestes coses amb naturalitat.

Actua al Liceu. No sé si hi ha gaires músics que actuïn tant al Liceu com al carrer, que és el que, de tant en tant, encara fa vostè.

És poc probable, és veritat. I és una llàstima. Sovint sembla que tocar al carrer hagi de ser dolent, quan és un ofici molt respectable que no tothom pot fer. Al carrer hi ha músics bons i dolents de la mateixa manera que, al Liceu, també n'hi deuen haver.

Se'l pot escoltar tocar des de Bach a Björk i Radiohead. Quin és el fil que els entrelliga?

Són tots grans artistes, grans músics, grans genis. Cadascú en el seu estil, i per descomptat, en la seva època. No tinc cap dubte que és perfectament possible combinar en un mateix recital Bach i Mozart amb Paco de Lucía, Chick Corea, Björk o Radiohead. Fa tres-cents anys van existir grans genis, però vull pensar que avui en dia també n'hi ha.

Sempre ha tingut aquesta mentalitat tan oberta o hi va haver un punt d'inflexió?

Quan em van deixar, diem, lliure, i vaig poder desenvolupar la meva personalitat tot va ser més fàcil. Sempre, però, he tingut aquest afany per la descoberta, tot i que hi va haver una època, quan estudiava en conservatoris i acadèmies molt clàssiques, que això es feia francament difícil. T'advertien, per exemple, que tocar jazz podia afectar la teva tècnica com a músic de clàssica. Però, vaja, hi va haver un moment que deixes de fer cas de segons quins consells i comences a veure què és realment útil per a tu i què no ho és.

Són sempre així de tancades, les escoles?

Almenys ho són les que em van tenir a mi d'alumne! Avui en dia, mica en mica, crec que es comencen a valorar una mica més les diferents cultures musicals, i hi ha un major respecte a la diferència, però en el món de la clàssica es fa difícil sortir de les normes.

I es fa difícil, especialment quan s'és jove, no sortir de les normes?

Jo no en vaig sortir, al principi, i fins i tot diria que em va anar bé. Si bé, però, durant molts anys em vaig concentrar estrictament en la tècnica i en la perfecció, ara ja no penso en això ni de bon tros. Sóc conscient, tanmateix, que en molt bona mesura visc encara de les rendes d'haver estat practicant durant una pila d'anys entre dotze i catorze hores diàries.

Què és el que més el preocupa, en l'actualitat?

Arribar al públic, emocionar-lo. I fer-ho no pas per la via de la perfecció sinó per l'ànima de la música. Si algú paga una entrada per venir a veure't en un concert no crec que ho faci amb la intenció de trobar un petit error en el que fas i, d'aquesta manera, poder-te criticar, sinó que ve per emocionar-se. I, a l'escenari, tens la responsabilitat de donar-ho tot per fer-ho possible. Abans m'obsessionava tant ser perfecte que estava convençut que tothom que m'escoltava ho feia amb la voluntat de trobar-me les pífies. Ara, en canvi, sé del cert que la imperfecció pot ser una virtut.

No deu ser fàcil adonar-se'n, quan s'ha tingut una educació tan exigent com la seva.

Una vegada t'ha arribat a obsessionar la perfecció és fa difícil oblidar-se'n, però és un compromís que vas adquirint mica en mica. La tècnica t'ha de servir per fer el que vulguis amb l'instrument, no ha de ser en cap cas un obstacle. És com una mena d'equilibri que cada músic ha de saber trobar per si mateix.

Qui va ser més dur, el seu pare o un d'aquests professors dels quals parlava?

Era diferent. El meu pare, certament, era molt dur, però l'hi permetia perquè, precisament, era el meu pare. Amb un professor, en canvi, es fa més difícil, ja que sovint penses: “qui ets tu per demanar-me això?” És el mateix mecanisme, crec, que amb la rebel·lia juvenil. Hi va haver èpoques que practicava entre plors, ja que mon pare em feia estudiar hores i hores. I tot i que ara li estic eternament agraït, també he de confessar que seria incapaç de fer-li fer el mateix al meu fill. Els professors, en canvi, es preocupaven en el fons per si mateixos. Volien imprimir un segell en cada alumne perquè se'ls conegués a ells, la qual cosa sempre em va molestar. Buscaven brillar a través teu.

L'interessa, al seu fill, el violí?

Sí, moltíssim. Té únicament cinc mesos, però quan escolta el violí li canvia la cara. M'encantaria que el toqués, però, com he dit, no em veuria amb cor d'obligar-lo a fer-ho.

Aquesta és la imatge que li ve al cap de la seva infantesa? Assajant fins a dir prou?

Doncs sí. Al Líban, no només jo sinó tota la meva generació, no vam tenir gaire temps de ser infants. Ens vam fer adults de seguida, ja que al principi, per culpa de la guerra, era difícil anar a escola. I amb quinze anys, ja vaig anar a Alemanya. Una persona ha de passar per totes les etapes i, la d'un infant es basa a jugar i divertir-se. Està molt bé ser un nen prodigi, encara que tots els nens, d'una manera o altra, ho siguin. Però el primer que ha de fer un nen és divertir-se.

Aquesta consciència que té de les seves arrels armènies es van accentuar quan va començar a viatjar?

De les arrels armènies n'ets conscient des de molt aviat. Vam patir, ara fa justament cent anys, un genocidi, la qual cosa va portar els meus pares i avis a preservar l'idioma, la música i, en definitiva, la identitat. Això és el que explica que, tot i que ni els meus pares ni jo hi hàgim nascut, ens hi sentim arreladíssims.

Quina mena de la relació manté amb el violí?

Bé, sempre es diu que és una extensió del cos del violinista. És, crec, una mica exagerat, però ho puc entendre perfectament. La posició amb la qual el toques és, en el fons, tan estranya que, si no t'hi sents a gust, és impossible fer allò que et proposes. Posar-me'l a la barbeta, en el meu cas, és ja com beure un got d'aigua: el més normal del món.

Toca violins que són molt més vells que vostè i, fins i tot, que el seu pare.

Absolutament. Mai no dic que, aquest, és el meu violí, sinó que jo sóc el seu violinista. Simplement sóc una petita part de la seva vida, ja que el violí ha tingut molts violinistes abans que jo i en tindrà molts altres quan jo no hi sigui.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.