Cultura

entrevista. Enric Hernàez

cantautor

“Una cançó d'amor tant pot ser d'esquerres com de dretes”

“Les persones que s'autodenominen ‘artistes' em generen dubtes”

Després d'obrir l'edició del 2013 amb un recital a Viella, Enric Hernàez (Barcelona, 1957) torna avui al Barnasants amb el seu catorzè treball: Cançó per a Helena (Picap). Fet inusual per als temps d'austeritat que corren, el músic gracienc –amb residència, des de fa uns anys, al Poble Nou– es farà acompanyar d'onze músics aquesta nit a Luz de Gas.

Després de treballar amb una formació dominada per les cordes, a ‘Cançó per a Helena' ho fa amb vents i teclats. Per què?

Tenia ganes de fer un disc amb textures jazzístiques, que naturalment no és el mateix que un disc de jazz. Vaig parlar amb l'Enric Palomar del Taller de Músics, on fa quatre anys que sóc professor, i em va recomanar per als arranjaments un xaval que es diu Javi Garrabella. Vaig anar a espiar-lo en unes jam sessions a Sant Andreu i ho vaig veure claríssim.

Li ha fet canviar molt la seva rutina de treball?

Tinc el costum d'agafar-me això que faig com un ofici, perquè sé que, a mesura que hi treballes, les coses van sortint. I, a més, el meu primer disc era de bossa nova, que tampoc no està gaire lluny del jazz.

Un ofici, diu. ‘Fitxa' cada dia?

Bé, procuro trobar un moment al dia per estudiar, llegir o el que calgui. Les persones que s'autodenominen artistes em generen molts dubtes. Vaig treballar, de jove, al Monte de Piedad, on la gent empenyorava, i amb una màquina d'escriure Olivetti i paper carbó havia de copiar carnets d'identitat. I és curiós perquè totes les prostitutes que venien, a la casella de profesión, hi posaven artista. No dubto que alguna ho fos, però arran d'això he tingut certa aprehensió al fet de ser artista.

L'Helena és la seva filla.

Els actes més forts de la meva vida, com ho deuen ser en la de tothom, han estat el naixement dels fills. El que he sentit està molt per sobre del que jo pugui escriure, però sempre he tingut la sensació que els devia una cançó, ja que n'he fet per a gent molt més intranscendent. Això de fer una cançó en forma de dedicatòria es feia molt als concursos de cantants novells de quan era jove, però bé, ara m'he tret de sobre la vergonya...

Què té, que no tingués fa trenta anys, a més d'una mica menys de vergonya?

Molta més riquesa. Si ets curiós de mena no tornes d'allà on viatges amb una postal, sinó que ho fas amb gèneres i maneres diferents d'entendre la música. I, és clar, tot això et va quedant i et va sortint en allò que escrius. També hi ha moments en què no et surt res, però si amb setze anys trobar-te amb un full en blanc equivalia a la fi del món, ara sé que tampoc és tan greu.

Entre les cançons que recupera hi ha ‘Ombra d'Anna', que ja formava part del disc ‘Una foguera de Sant Joan en ple gener' (1984). El text és de Palau i Fabre.

La vaig descobrir, amb disset anys, amb un llibre que es deia Antologia de la poesia social catalana. La cançó estava en major i en menor i, quan vaig conèixer Palau i Fabre, a qui li tenia una mica de por, li vaig posar les dues versions. Em va dir: “Mira, ara canta-la en major i en menor, ja que quan et facis gran l'acabaràs cantant només en menor.” I això és el que he fet. L'he gravat ara, quan feia trenta anys de la Foguera, i amb músics que tenen l'edat que tenia jo aleshores.

‘Una foguera de Sant Joan en ple gener' és, per a molta gent, el disc d'Hernàez més estimat. Ho comparteix?

Els dos primers [aquest i La tardor a Pekín, del 1985] m'agraden molt, ja que eren molt de veritat, sense més pretensions que allò que estàvem fent. I això que els anys 80 van ser molt assassins. Mare meva... hi havia un efecte Aphex que es feia servir per al charles de la bateria que el posàvem a les veus...

I per què ho feien?!

Era l'època... Semblava que existís una mena d'obligació d'utilitzar la tecnologia.

Posa veu, en el nou disc, a David Castillo, un poeta que ja cantava a ‘No t'oblido ni quan l'aspra nit s'obre' (2008). Què els uneix?

Conec els paisatges dels quals em parla, tant temporalment com geogràficament. A més, sempre l'he trobat com una mena de beatnik que se'ns ha quedat penjat per aquí [riu].

Més cançons: la lletra de ‘Pels voluntaris catalans aliats, morts a França' és de Guimerà...

Sí, el va dedicar als voluntaris de la Primera Guerra Mundial que van anar a França, però és, de fet, una cançó del qui va lluitar fora de casa per unes idees. M'entristeix veure que no hi ha cap mena de voluntat per desenterrar la memòria històrica. La meva tieta, Rosalia Rovira, va ser la primera locutora que va retransmetre en català i ningú li tornarà la vida que li van treure ni la que la van condemnar a tenir. Però un reconeixement, ni que fos per la família, estaria bé.

Fins a quin punt els temps polítics que vivim marquen el que fa?

Sovint em pregunten per què en les meves cançons no hi ha un discurs polític. I jo dic que sí que n'hi ha! Una cançó d'amor, per exemple, tant pot ser d'esquerres com de dretes. Tant pot ser de Julio Iglesias com de Silvio Rodríguez, per entendre'ns. Si algú m'escolta cantar i no intueix per allà on vaig és que realment ho estic fent molt malament.
ENRIC HERNàEZ
Barnasants
Lloc i dia: Luz de Gas (Barcelona), 27 de març (21.00 h) Entrades: 12 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

46 artistes de més de 15 països participaran en l’espectacle ‘Messi10’ del Cirque du Solei

Barcelona
JOAN GUERRERO
FOTOPERIODISTA

“Enyoro quan la fotografia tenia molt més compromís social”

Barcelona

Contemporaneïtat índia

Barcelona

Docs, dels Balcans a Nova York

Barcelona

Besalú, terra de circ

Besalú
L’APUNT

Pavlovsky inaugura el premi Ocaña

Un ‘fanzín’ al mar

BARCELONA

Onze directors busquen la veritat

Barcelona

Circ i dansa d’estiu

GIRONA