Mor Oliveira als 106 anys
El cineasta portuguès deixa un immens llegat de 60 pel·lícules, rodades al llarg de 84 anys i distingides pels festivals de Canes, Venècia i Berlín, entre d'altres
Manoel de Oliveira, el cineasta en actiu més veterà i l'únic que encara filmava dels que van començar la carrera amb el cinema mut, va morir abans-d'ahir als 106 anys. Descriure'l com a director en actiu no és pas gratuït: l'any passat va rodar per encàrrec de la Viennale el curt Chafariz das Virtudes i, fa pocs anys, quan en tenia entre 103 i 104, Lluís Miñarro li va produir els llargmetratges Singularitats d'una noia rossa i El extraño caso de Angélica. El cineasta català valorava abans-d'ahir per a El Punt Avui el seu immens llegat, que inclou 60 pel·lícules rodades al llarg de 84 anys: “Ara se'l posarà al seu lloc com un dels grans directors de la història del cinema, a l'altura de Buñuel, que ell admirava. Oliveira i Buñuel són els dos cineastes més importants que hi ha hagut a la península Ibèrica.” “Són dos referents per la seva originalitat –va afegir–, no hi ha ningú que s'hi assembli. Tenen un món tan particular i alhora tan universal que tots dos son únics.” Val a dir, però, que ja en vida va ser reconegut i distingit. El Festival de Canes li va atorgar una Palma d'Or honorífica el 2008, quan va complir cent anys, i va seleccionar i premiar mitja dotzena de títol, i la Mostra de Venècia, un Lleó d'Or al conjunt de la seva carrera el 2004. O dia do desespero (1992) va guanyar el màxim guardó de Locarno. En total, suma una cinquantena de premis.
Nascut a Porto el 1908 en una família d'industrials, va estudiar a la seva ciutat natal i en un col·legi dels jesuïtes de la localitat gallega d'A Guarda fins que als 17 va començar a ajudar en els negocis familiars. Amant dels cotxes de curses, va competir en diverses proves abans d'arribar a la fama com a realitzador de cinema.
Debut amb un film mut
El curt documental mut Douro, faina fluvial (1931) va suposar el seu debut, i el 1942 va rodar el seu primer llargmetratge, Aniki-Bobó. Les dificultats per trobar finançament i la censura del règim de Salazar el van tenir 14 anys sense filmar, però a mitjan anys cinquanta va reprendre la seva activitat cinematogràfica, i als setanta va intensificar el ritme de producció amb adaptacions d'obres d'escriptors portuguesos com ara Eça de Queiroz i António Vieira.
El suport del productor portuguès Paulo Branco va ser fonamental per llançar definitivament la seva carrera. Durant els anys vuitanta i noranta, actors de la talla de Catherine Deneuve, John Malkovich i Marcello Mastroianni van intervenir en films com El convent (1995) i Viatge al principi del món (1997) a instàncies de Branco. Influenciat per l'humanisme cristià, també és director de títols com A divina comédia (1991), No, o la vana glòria de manar (1990) i Una pel·lícula parlada (2003), en què aborda des de la tradició bíblica fins a la filosofia de Nietzsche.
L'any 2010 va parlar de la mort arran de la presentació en el Festival de Canes d'El extraño caso de Angélica. “La mort és una condició absoluta –reflexionava, en una multitudinària roda de premsa–. Quan naixem, l'única certitud que tenim és la mort. No tinc por de la mort, només em fa por el patiment. Però la mort és una sortida, una porta, com deia Tolstoi.” Dijous sant li va arribar el torn d'obrir-la.
