Cultura

CRÍTICA

jordi bordes

Suggeridor viatge més enllà de la nostàlgia

Aquests “dies blaus” que pinta Marc Artigau són els de la infància i, sí, no amaguen un punt de nostàlgia. Però van més enllà. No és només un pur entreteniment per mirar de recordar de quins dibuixos animats és la banda sonora que sona. No és una versió teatral de l'ensucrat Cuéntame que tan bé funciona a la tele. Molt en part, gràcies als actors, la peça ha anat creixent amb gags musicals i cantarelles infantils. Però al pinyol de l'obra hi ha una reflexió apuntada: la visió infinita de l'estiu (i encara més de la vida) de l'estudiant de primària; el gust per una llibertat que no compromet, fins i tot el plaer de “ser sucre” en un partit de futbol, cosa que implica un punt de marginalitat però alhora una capacitat de fer qualsevol cosa sense que ningú et pugui retreure res. L'amor, sí, també hi apareix. Com l'adolescència, els acudits verds que ningú no entén, o el conte macabre de la redacció de diumenge passat. La crueltat és un altre concepte ambigu per a la canalla. Per això, els contes poden ser tan terribles i ells mateixos poden escarnir les seves víctimes, sigui al pati de l'escola, al parc o al jardí de casa dels avis.

Marc Artigau cus escenes inconnexes, d'uns personatges, amb el cognom dels actors, i acaben tenint un sentit. En tots, el riu navega avall, cap al mar. Tots volen créixer i fer-se grans. I, puntualment, es pot intuir que la vida d'adult serà més fosca i conformista: ser funcionari o oficinista de La Caixa (“Parlem?”) és un destí ideal i, alhora, un punt frustrant. “Ser sucre” en el món dels adults es converteix en un dissortat “autònom”, a qui tothom creu que té el dret d'atonyinar pel carrer.

El joc és constant i els actors/personatges provoquen la participació del públic ingènuament; ningú pot resistir-s'hi. S'hi respira una frescor molt habitual en els muntatges de Dei Furbi. I no és estrany perquè un dels actors (Robert González) hi ha treballat en els seus darrers tres espectacles. És un petit privilegi sentir com les flautes desafinades, de sobte, entonen un tema a tres veus. O com s'amenaça, tot cantant, què pot passar si sona un mòbil durant l'espectacle. La comunió entre públic i companyia és immediata. Sí, hi ha els referents de la Nocilla, Mazinguer Z o els adhesius de la col·lecció Panini, però (i això és el que el fa interessant de debò) hi ha la reflexió sobre el sentit de la vida naïf de la infància i la sentència amarga quan s'entra al món adult. Quan la tempesta ja esclata amb llamps i trons sobre mateix d'un personatge i aquest pot aventurar-se, puntualment, a navegar per la nostàlgia de la seva infància amb l'obligació de tornar a remar en el seu dia a dia quotidià, gris i finit.

AQUELLOS DÍAS AZULES
Marc Artigau
Direcció: Marc Artigau i Queralt
Intèrprets: Robert González, Jordi Llovet, Joan Solé
Dia i lloc: Dimarts, 7 d'abril (fins al 24 d'abril) al Círcol Maldà
L'obra, estrenada amb molt d'èxit el maig de l'any passat, torna al Maldà.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Obres de moltes vides

Joaquim Carbó reivindica el llibre de vell en la inauguració de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern que va obrir portes ahir al passeig de Gràcia de Barcelona

Barcelona
 
L’APUNT

“Sense la iaia no hi ha revolució”

 

La biblioteca Carles Rahola torna al passat, als vuitanta

Girona
 

Història i art a Montjuïc

barcelona
 

Els tarragonins gaudeixen de la sortida completa de la cercavila de Santa Tecla

tarragona
 

‘Fairfly’ obre la temporada de La Planeta

Girona
 

El 5è FestiSurf Costa Brava es trasllada a Castell d’Aro

Castell-Platja d’aro
 

Eugeni Penalva posa els seus bols a meditar amb un llibre i una exposició

La Bisbal
 

L’Atlàntida Educa vol la interacció de les escoles

vic