Nit monumental

Tot i que només hi van assistir 18.000 persones (una mica més del doble que la nit abans a Madrid), si comptéssim aquells que han perjurat que el 3 de juliol van ser a la plaça de braus de la Monumental, ben segur que en sortirien uns quants milers més. La primera i última visita dels Beatles a Barcelona, divendres farà 50 anys, es manté com el concert més llegendari que hagi fet mai un grup estranger a Catalunya, i quan algú, amb més o menys grau de fiabilitat, diu “jo hi vaig ser”, sap que l'interlocutor difícilment tindrà un record que pugui competir amb el seu, tot i que el debut barceloní dels Rolling Stones onze anys més tard a la mateixa Monumental –en plena eclosió de concerts d'estrelles internacionals a Catalunya, propiciada pel promotor Gay Mercader– o el de Bruce Springsteen, l'any 1981, al Palau d'Esports de Montjuïc, tenen una aura mítica només un esglaó per sota.

Els Beatles van actuar a Barcelona perquè un empresari madrileny dedicat a l'activitat taurina, Francisco Bermúdez, ho va voler així. No va ser precisament, com han recordat sovint diversos assistents, el recital amb el so més impol·lut del món i, en 35 minuts, únicament van sonar dotze cançons, les mateixes i en el mateix ordre que a Las Ventas, i que en tots els concerts d'una mini-gira europea que també va fer escala a París, Lió, Milà, Gènova, Roma i Niça: Twist and shout, She's a woman, I'm a loser, Can't buy me love, Baby's in black, I wanna be your man, A hard day's night, Everybody's tryin' to be my baby, Rock and roll music, I feel fine, Ticket to ride i Long tall Sally. Els Beatles, definits en la publicitat com “la atracción más famosa del mundo”, eren naturalment el gran reclam d'un espectacle, tanmateix, en el qual van participar set bandes més (entre les quals hi havia Los Sirex) i que va ser presentat pel “gran showman de la TV” Torrebruno. Tot i que el cost de portar els Beatles va ser una font constant d'especulacions per als mitjans de l'època, Bermúdez va pagar per tots dos concerts 5.000 lliures esterlines, una xifra pactada directament amb Brian Epstein, mànager dels fab four, i molt per sota del que solien cobrar els membres de la banda, que tres setmanes abans havien estat anunciats per la reina Elisabet com a nous membres de l'Orde de l'Imperi Britànic i, un mes i mig després, oficiarien la que esdevindria la seva actuació més famosa: al Shea Stadium de Nova York davant 55.000 persones. A Barcelona, les entrades costaven entre 75 i 400 pessetes.

Els Beatles, fins aleshores, mai no havien trepitjat terres catalanes, tot i que hi ha qui assegura que John Lennon i Brian Epstein van incloure una visita llampec a Barcelona i Sitges enmig del seu periple per Espanya el 1963. Tot i que The Animals, per exemple, havien compartit amb Lone Star i Los Botines un concert l'any abans al Palau d'Esports i The Moody Blues, només un mes abans dels Beatles, ja havien actuat a la ciutat (també al pavelló del carrer Lleida), l'arribada dels Beatles en l'Espanya franquista va ser una exòtica anomalia. Imatges de la mena de Bienvenido Mister Marshall com les de l'aterratge del grup tant a Barajas com al Prat –amb gorres de torero i ninots de sevillanes amb els quals se'ls havia obsequiat– es combinaven amb la dels grisos que generaven terror fora dels recintes a Barcelona i, sobretot, Madrid, on la fluixa venda d'entrades s'atribueix a la repressió policial d'un règim interessat a vendre els Beatles com a hooligans peluts. “A Barcelona l'alcalde tenia unes localitats boníssimes i tots els rics estaven asseguts, però la gent jove, el nostre públic de veritat, estava fora. I ens molestava: «Què fem tocant per aquests peixos grossos?»”, es preguntava Paul McCartney en el llibre Anthology (2000).

Un concert, divendres al Sant Jordi Club, amb The Bootleg Beatles i Los Sirex; un curs d'estiu organitzat a Badalona per la Universitat de Barcelona; el retorn a les llibreries de l'enciclopèdic Los Beatles Made in Spain (Milenio); una exposició de fotos a la nova Galeria Johnson de Barcelona i el llançament d'un CD amb el concert de Madrid (del de Barcelona no hi ha testimoni sonor) commemoren aquests dies el cinquantenari d'un concert que el pas del temps fa més titànic.