Fre a les imatges

Regatejar l'ús lliure de les imatges fetes a l'espai públic sembla, al segle XXI, una broma. Però no ho és. El Parlament Europeu té ara l'oportunitat de prohibir la reproducció de fotografies i filmacions d'edificis i obres d'art situades en carrers, places i parcs sense autorització prèvia. Sona a broma, però no, no ho és. La cosa és seriosa i es decidirà demà dijous.

L'eurodiputat Jean-Marie Cavada, de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa, grup de tall conservador, ha presentat una esmena que desafia el que es coneix com llibertat de panorama, implantada en gairebé tots els països europeus, inclòs l'Estat espanyol. La llibertat de panorama permet prendre imatges d'obres amb drets d'autor ubicades permanentment a l'espai públic sense necessitat de demanar permís ni pagar llicència. Cavada és francès i el seu país és un dels pocs que no tenen interioritzat aquest concepte.

On sí que el tenen s'ha activat una gran mobilització per aturar que s'acabi aprovant la mesura. A Catalunya, Amical Wikimedia ha enviat una carta als eurodiputats catalanoparlants perquè hi votin en contra. L'organització ha rebut ferms suports de totes les formacions, excepte del PP. Les enciclopèdies en línia serien una de les principals afectades si finalment s'aboleix la llibertat de panorama. Molts dels seus articles deixarien d'estar il·lustrats.

Mitjans de comunicació, editorials... la restricció s'acarnissaria amb tots els propagadors de coneixement. “Si s'invalida la llibertat de panorama es posarà punt final a la llarga tradició, acceptada en molts països, que el paisatge urbà i l'àmbit públic pertanyen a tothom”, emfasitzen des d'Amical Wikimedia, entossudits en fer pressió fins al minut abans de la votació, el resultat de la qual ara per ara és una incògnita.

Tot i que, a priori, la nova directiva vol posar el límit de la privació en l'ús comercial de les imatges, el seu redactat és “confús” i, a la pràctica, condemna la divulgació de pràcticament totes les fotografies i gravacions, avisen els impulsors de les campanyes contràries. Perquè el cert és que avui el factor noves tecnologies imposa altres lògiques. Com tractarà la normativa a l'usuari d'una xarxa social que penja una imatge dels seus amics davant del Camp Nou i que, lògicament, no pot controlar els clics dels internautes sobre els anuncis que envaeixen la pantalla?

“La política no ha entès que legisla per un nou món i que les seves restriccions són anòmales. Quan ens trobem en l'era de la visualitat, de l'homo videns, de les imatges que corren més ràpides que les persones, voler prohibir la difusió d'allò que veiem a l'espai públic és una bestiesa. Algú s'hauria de posar seriosament a resoldre, amb imaginació, les tensions entre els drets d'autor, els drets d'imatge i la necessitat que té la nova societat de poder mirar, només això, mirar”, exclama Joan Maria Minguet, president de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA).

L'espai públic és públic?

Fotògrafs, estudiosos, pedagogs i no cal dir que la comunitat digital sencera han posat el crit al cel. Fins i tot molts autors d'obres públiques ho troben desencertat tal com està plantejat ara. “L'espai públic és públic. Limitar la publicació de fotos d'obra pública és una bajanada: és demanar la lluna en un cove”, exclama l'artista Frederic Amat.

El també artista Joan Fontcuberta pensa que el debat no s'ha enfocat bé. “El que cal és clarificar què entenem per obra de creació i quines obres poden ser subjecte de drets d'autor. Per exemple, segons la llei de propietat intel·lectual espanyola, una escultura de Jaume Plensa presentada a un museu pot ser contemplada i fotografiada per tothom però està protegida per uns drets d'autor. La mateixa obra presentada a l'aire lliure també pot ser contemplada i fotografiada per tothom però no està protegida i, per tant, podria ser utilitzada amb finalitats comercials fins i tot sense el consentiment de l'autor. Evidentment, és una contradicció”, raona. Ara bé: “¿què passa si veig pel carrer un Ferrari F80 dissenyat per Adriano Raeli o la torre Agbar projectada per Jean Nouvel? ¿Puc fotografiar-los i publicar-ne les fotografies tranquil·lament o cal l'autorització de l'enginyer i de l'arquitecte? ¿Tenen el Ferrari i la torre Agbar les mateixes condicions autorals que l'escultura del Plensa, o el fet que siguin comandes que comparteixen funcionalitat i artisticitat els confereix un estatus més genèric?”

Alguns propietaris de monuments i edificis icònics tampoc amaguen el seu desconcert. La bella seu de la Fundació Miró, de l'arquitecte Josep Lluís Sert, és fotografiada nit i dia. “Un creador que ubica una obra d'art o un edifici a la via pública ho fa pel gaudi de tots. Tot allò que és de domini públic és lliure. El que cal diferenciar, però, són els usos d'aquestes imatges amb finalitats comercials i, en general, vetllar per un ús respectuós de les imatges de l'obra”, conclouen fonts de la seva direcció.