Cultura

Mig segle de la revolució ‘pop' gironina

Los 5 Diablos: els Beatles gironins

Los 5 Diablos, el grup gironí de rock més important dels anys 60, celebra el seu 50è aniversari

La commemoració ha coincidit amb la mort de Max Varés, el seu baixista

El 1965 va ser un any d'una certa obertura a l'Espanya franquista. Com s'ha recordat aquests últims dies, va ser l'any en què els Beatles van actuar a Barcelona i Madrid i, entre altres efemèrides pop, el 19 de
juny del 1965 es va inaugurar la discoteca Tiffany's de Platja d'Aro, tot un símbol de la modernitat que s'obria pas en aquell país gris i trist de la postguerra interminable. El 1965 també va néixer el grup més important de l'escena musical gironina durant l'anomenada dècada prodigiosa: Los 5 Diablos.

Per tant, Los 5 Diablos commemora aquest any el 50è aniversari de la seva fundació, una celebració de la qual ja no podrà gaudir Max Varés, baixista del grup, que va morir a l'abril. El germà Max, com li diuen amb afecte els seus antics companys, va començar a parlar ara fa uns mesos amb Jordi Pericot, bon amic i seguidor de Los 5 Diablos, de com aprofitar aquest aniversari per intentar treure el grup d'un injustificable oblit. Des que van oferir el seu últim concert, el 6 de gener del 1970 al Roseto de Palamós, Los 5 Diablos només s'han tornat a trobar una vegada en un escenari, el 31 d'octubre del 1998, en un festival organitzat per Ràdio Girona al pavelló de Fontajau, per iniciativa de Fredi Faure.

Teo Arias (veu), Llorenç Frigolé (guitarra solista i teclats), Pepe López (guitarra rítmica i teclats) i Agustí Cabarrocas (bateria) van formar amb Varés el nucli bàsic de Los 5 Diablos i la seva formació més coneguda i estable, tot i que altres vuit músics van passar en algun moment pel grup: Jordi Santaló, que va ser el primer baixista; els bateries Lluís Font, Miquel Gil, Josep Sánchez i Santiago Simó, que van substituir Cabarrocas quan se'n va anar a la mili i ja no es va reincorporar a la banda –el servei militar obligatori era la perdició de tots els grups de l'època–, i ja en la recta final del grup, durant l'any 69, tres músics barcelonins que van anar suplint els cridats a files: Francisco Sáez, Joan Escudero i un baixista anomenat Francisco.

Però l'autèntic sisè Diablo, el Brian Epstein del grup, és Pere Rodríguez Matas, que encara ara acompanya a l'entrevista en Teo, en Llorenç, en Pepe i l'Agustí, amb una enorme maleta plena de fotografies i records de Los 5 Diablos. “Ell era el mànager, el publicista i gairebé la nostra dida. És una persona molt meticulosa i, sense ell, no hauríem arribat enlloc”, reconeixen els músics. Santi García, com a fotògraf i tècnic de so i llum, i Antonio Riosegura, en qualitat de director musical, completaven l'equip humà del grup.

Assajant cada dia, tocant constantment arreu de les comarques gironines, però també a tota la meitat nord de la península –“arribàvem a estar dos mesos treballant fora de casa”–, el grup gironí es va convertir en una formació musical molt sòlida i professional, que combinava un ampli repertori d'adaptacions dels èxits del pop anglosaxó, francès i italià i alguns temes originals en la millor línia beat marcada pels quatre fabulosos de Liverpool. Los 5 Diablos s'emmirallaven en The Beatles gairebé sense saber gairebé res de la circumstància vital de John, Paul, George i Ringo, quatre joves rebels com ells en una avorrida ciutat de províncies. “Érem uns incompresos.”

La prehistòria de Los 5 Diablos comença amb un duet, Los Diablos Negros, format el 1963 per Teo Arias i Llorenç Frigolé. “Teníem un contracte per actuar al Mercantil de Banyoles, però dos érem pocs, així que van demanar reforços a uns amics que tenien un altre grup, Los Nixis: eren l'Agustí, en Pepe i en Jordi Santaló. I així van néixer Los Diablos.” L'any 1966, ja amb Varés, es van convertir en Los 5 Diablos, per no coincidir amb altres Diablos ja registrats. Van començar assajant al soterrani de la parròquia de Sant Josep de Girona, gràcies a mossèn Francesc Puig –“mentre els tinc aquí, no estan fent mal en un altre lloc”, deia el bon home–, amb el micròfon que s'utilitzava per fer missa, abans de passar a assajar al local de la família Varés on Max va muntar després el bar L'Enderroc. Tot i que Los 5 Diablos va arribar a ser el grup gironí tècnicament més preparat, com gairebé tots els grups de l'època –inclosos The Beatles– tenia autèntics problemes per sonar bé en directe amb els mitjans d'aquell moment i no era estrany que els músics no arribessin a escoltar-se mútuament a l'escenari. Sempre elegants i molt dinàmics en directe (“jo era un saltimbanqui com Mick Jagger”, diu en Teo), Los 5 Diablos eren uns habituals de les emissores gironines i els concerts benèfics, i van arribar a sortir a la UHF de Televisió Espanyola. Reconeixen que eren apolítics, però van tenir el seu moment de resistència quan van tocar en un club madrileny una sardana amb guitarres “en record de la nostra petita pàtria”. “Després d'un silenci sepulcral, el públic va començar a xiular i a cridar, i va haver de venir la Guàrdia Civil a desallotjar la sala”. Això sí que és rock'n'roll.

Dos discos
La discografia de Los 5 Diablos inclou dos EP amb quatre cançons cadascun –la més coneguda, El fuego–, que actualment es cotitzen força bé en el mercat del col·leccionisme discogràfic, i es poden escoltar a Spotify. Aquests dos discos de vinil van ser editats pel segell barceloní Victoria. Hi ha un tercer single que algú va publicar sense el seu consentiment i, a sobre, els va rebatejar com The Five Devils.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.