Una penyora de 40 anys

Ara que, a propòsit de la fascinant adaptació cinematogràfica dirigida per Todd Haynes amb unes sublims i sublimades Cate Blanchett i Rooney Mara, he tornat a llegir Carol, de Patricia Highsmith, m'he retrobat amb l'epíleg amb el qual, 35 anys després de la publicació de la novel·la, l'escriptora va reconèixer que n'era l'autora amagada darrere el pseudònim de Claire Morgan. En aquest epíleg, de 1989, Highsmith explica que no va publicar-la amb el seu nom perquè, després que amb Estranys en un tren es convertís en una “escriptora de suspens”, no volia que l'etiquetessin com una “escriptora de llibres de lesbianes”. També hi explica que de Carol se'n van vendre un milió d'exemplars de l'edició de butxaca, i que, a Claire Morgan, li van arribar centenars, milers, de cartes de dones i d'homes que li agraïen una novel·la que els recordava la seva història o el fet que no condemna les seves protagonistes a un amor frustrat o desgraciat. En algunes d'aquestes cartes, els remitents explicaven que el llibre els havia ajudat a viure la seva diferència sexual en una societat que la condemnava.

Vaig llegir per primer cop Carol fa més de vint anys i em va commoure la història de Therese Belivet i Carol Aird des que es produeix el xoc còsmic de les seves mirades (potser com l'ha filmat Todd Haynes m'ho fa veure encara més) en uns grans magatzems de Nova York en què la primera, tan jove, és una venedora ocasional en una campanya de Nadal i la segona, una dona rica, compra una nina per a la seva filla. Carol ha viscut en mi com una novel·la que, com una intriga sempre emocionant i a vegades estremidora, explica un enamorament, que, a més de l'exaltació, els dubtes i els temors lligats a aquesta experiència, ha d'afrontar proves derivades del rebuig, l'exclusió i la criminalització social. Tanmateix, empàtica amb elles, Highsmith fa que Therese i Carol visquin l'amor com una transfiguració alliberadora.

Carol és una novel·la per a tothom, a banda de la sexualitat pròpia de cadascú, però jo sé que per a mi va ser una revelació. Com molts anys abans ho va ser una narració de Carme Riera que dóna títol a un llibre de contes del qual ara es celebra el quarantè aniversari de la publicació: Te deix, amor, la mar com a penyora. Diverses generacions de lectors i lectores en català han llegit aquesta trista història d'amor impossible entre una adolescent, que l'evoca passat un temps, i una professora, de la qual s'oculta que és una dona fins a l'últim paràgraf del text. Una història que, després, Riera va abordar des del punt de vista de la professora o, en tot cas, d'una hipotètica lectora que va reconèixer-se a Te deix, amor, la mar com a penyora i que, dins el joc metaliterari de l'autora, escriu la seva versió, igualment trista, a Jo pos per testimoni les gavines. Vaig llegir els dos relats quan era una adolescent, l'estiu de 1977, i jo sento que, tot i que parlen d'un amor desgraciat entre dones, em van ajudar a viure com sóc. Hi tinc un deute. Acabant d'escriure aquest article he sabut de la mort de Natàlia Molero, a la qual vull dedicar-lo in memoriam. Ella, escriptora, també sabia que la literatura ajuda a viure. Descansi en pau.