‘Carmen' al castell

María Pagés és dona, sevillana i gitana. Ho té tot perquè, des dels seus inicis de coreògrafa, li demanessin fer una versió de Carmen. Però ella entén el mite de manera ben diferent a la majoria del sector cultural. Aquell personatge aparentment llibertari que sedueix i flirteja amb els homes despreocupadament, en realitat, és una víctima més de la violència de gènere. Aquest 13 d'agost presenta la seva versió a Peralada, un escenari que, per cert, utilitza el títol com a talismà. Abans de Pagés, ja l'han deconstruït Antonio Gades amb Cristina Hoyos (2007); el músic balcànic Goran Gregovic en la controvertida Karmen amb final feliç (2005); Ramon Oller, en clau de teulades de Nova York (2003); Calixto Bieito en la celebradíssima versió operística (1999); Salvador Távora (1996); Antonio Gades (1988) i també pel festival va actuar el Ballet Nacional de Marsella interpretant diferents peces de Roland Petit, entre les quals també es comptava un fragment de la seva Carmen (1988). Aquesta mateixa edició també debuta la proposta impulsada per Òpera Butxaca i Nova Creació i el mateix festival: 4Carmen, en què han readaptat els músics Clara Peya, Carles Pedragosa, Lucas Peire, Mischa Tangian amb dramatúrgies de Marc Angelet, Jordi Oriol, Marc Artigau, Helena Tornero i direcció artística de Marc Rosich.

L'objectiu de María Pagés és doble: desmitificar el personatge per fer-lo més real i donar-li l'ànima de totes les dones, no només de les gitanes. Per això, abans d'emprendre aquesta revisió que és absoluta perquè renuncia a la trama, tot i que sí que s'hi poden trobar les intencions dels principals protagonistes, es va entrevistar amb dones de tot el món. Artistes fortes com ara la propietària d'una casa de geishas al Japó, una dona aborigen d'Austràlia i una actriu veterana russa, però també d'altres víctimes de la desigualtat social, amb les quals fa anys que Pagés col·labora a Sevilla. Què és el que uneix totes les dones de tot el món? Tot i que aparentment sigui la maternitat, la bailaora s'ha adonat que “el desig i la inquietud comunes” tenen a veure amb la necessitat de saber més. Potser per això introdueix el llibre en un dels seus passatges com a element físic en la coreografia.

Quant ha variat el paper de la dona des que Merimé va escriure el llibret? Com li va sentenciar la gueisha japonesa, “les coses no canvien, canvien les persones”. La Carmen de Pagés, amb tocs d'humor evidents quan riu dels ideals de bellesa i del món del consumisme (amb una farruca que farà les delícies del públic) i un escenografia poblada de bosses de mà, es proposa parlar sobre totes les dones, per poder escapar-se del mite que ja va començar amb mal peu quan el gust per l'exotisme francès es va deixar enlluernar per les llums i les veus del flamenc, sense comprendre prou bé el comportament d'aquest poble. Pagés prefereix no comparar-se amb cap altra coreografia anterior. Opta per haver-se inspirat en el Burlesque on Carmen de Charles Chaplin. Pagés confia que la coreografia ajudi al fet que totes les dones puguin enorgullir-se de ser dones. “Però no és gens antimasculina: he dedicat la peça al meu home”, aclareix una dona que té la capacitat de connectar amb tots els auditoris (des de Singapur fins a Jerez) i que ha treballat amb noms propis com ara els ballarins Mikhaïl Baríxnikov, Sidi Larbi Cherkaoui, Tamara Rojo i Ángel Corella; el tenor Plácido Domingo; el cineasta Carlos Saura; l'escriptor José Saramago, i l'arquitecte Oscar Niemeyer.

Una ‘visita' periòdica

Pel director del Festival Castell de Peralada, Oriol Aguilà, és molt normal que “es revisiti periòdicament el mite de Carmen”. Es tracta d'un personatge molt potent que ha interessat sovint els principals coreògrafs i directors d'escena. Aquests hi volen donar el seu punt de vista. Aguilà insisteix que “no és premeditat, sinó que sorgeix de manera natural”. I és que el mite de Carmen respira al món llatí i a la mediterraneïtat, uns referents molt propis dels creadors. El director posa un altre exemple. El festival marca el repte de ser el festival de veus del país. Però sense proposar-s'ho sovint acaben destacant els tenors per sobre de les altres veus operístiques, “no és volgut però queda com una tendència” vista la llarga trajectòria al Castell de Peralada. On sí que hi ha una certa voluntat del festival d'enguany és a donar una mirada femenina al cartell d'enguany. Per això, a més d'aquestes Carmen, també hi apareix Desdémona i la Candela de l'Amor brujo de Falla. Aguilà no dubta que hi haurà més Carmen en futures edicions, sense necessitat de plantejar-s'ho com a repte. Al festival, sempre li interessarà llegir versions diferents d'aquest mite que porta de garantia una partitura molt ben acollida pel seu públic de sempre.

El que sobta és que algunes produccions del segle XX continuïn en peu. És el cas de la Carmen de Bieito, que aquest mes de maig encara es podia veure al Liceu. S'hi va programar el 2010 (feia 17 anys que no es representava aquesta òpera). Bieito ja va aclarir en aquella ocasió que no calia retocar-la perquè el que expressa continua sent vàlid, tot i que molts teatres li han proposat que en faci una versió nova. Va situar l'obra en un cementiri de cotxes Mercedes Benz en què es fa contraban amb les peces. En la que va ser la seva segona posada en escena d'una òpera, va comminar que els intèrprets tinguessin molta autonomia, poguessin alliberar-se al màxim de l'esclavitud de la partitura per fer-se seus els personatges (Carmen i Don José són els dos punts àlgids d'aquesta tragèdia). Bieito es va deslliurar dels clixés espanyols, que tant va utilitzar Bizet en el seu llibret, i va fer uns protagonistes molt humans, sensibles, titelles víctimes del destí.