Retorn al segle XIX

Avui tothom és –o més aviat se'n sent– fotògraf. Es necessita ben poca cosa per ser-ho o, més ben dit, per sentir-se'n. Fer una fotografia no ens demana res més que unes mil·lèsimes de segon. El temps que es triga a pitjar un botó, el del mòbil o el de qualsevol altre dispositiu tecnològic, i llestos. Que ens agrada? Bé. Que no? Sant tornem-hi. Tot va així de de pressa a les nostres vides. I la fotografia s'ha convertit en un objecte de consum d'un sol ús com molts altres.

Però hi va haver un temps en què era un art. Un art que exigia criteri i paciència. I això és el que reivindica Alberto Gamazo des del seu estudi del Raval. El seu nom, Señor Archer, ja ens dóna algunes pistes. L'anglès Frederick Scott Archer es va inventar a mitjan segle XIX una tècnica fotogràfica revolucionària, el col·lodió humit, amb el qual va desplaçar el daguerreotip, perquè era molt més barat i meravellava per la nitidesa de la imatge que engendrava. No és pas que Gamazo, un asturià que fa quatre anys que viu a Barcelona, pretengui carregar-se l'era digital des del seu petit cau del carrer de la Paloma, al número 15, però sí que vol oferir una manera diferent de veure i d'entendre la fotografia. Més reposada, més artesanal, més autèntica.

“Necessitem retrobar-nos amb els valors artístics de la fotografia”, implora. Aquesta tardor farà un any que va obrir aquest estudi –per contactar-hi ara per vacances: www.señorarcher.com–, on ell i els seus clients fan un viatge en el temps. Gamazo involucra els retratats en tot el procés perquè visquin una experiència “a mig camí entre la fotografia i l'alquímia”. El criteri el posa el fotògraf: ulls i mans són imprescindibles perquè aquesta fórmula amb els seus secrets químics funcioni. La paciència és cosa del client: per obtenir un bon retrat no pot ni parpellejar durant quinze segons, que es fan eterns, però que l'allunyen de postures forçades i somriures postissos.

La sessió bàsica costa uns 40 euros i en dos dies el retratat s'endú a casa una placa de vidre de 9x12 cm, que té una garantia de perdurabilitat centenària, i una còpia digital. L'estètica és singularíssima. Aquest mètode tradueix els colors al blanc i negre d'una manera ben especial. Enfosqueix els vermells i aclareix els blaus. I s'acarnissa amb les imperfeccions de la pell com ara les marques i les arrugues. Afavorir no afavoreix, per dir la veritat, però dota la persona d'una aura un punt mística i d'una mirada profundíssima. “Som més nosaltres”, emfasitza Gamazo. I, el més important de tot, és una imatge única i irrepetible. “Lluites contra tants factors externs que mai et surt igual. Sempre hi ha un element sorpresa.” Sorprèn, sorprèn.

Per estrany que pugui semblar a alguns, actualment la recuperació de les tècniques fotogràfiques antigues és tot un fenomen. Quan Gamazo va obrir el seu estudi a Barcelona només hi havia un taller d'aquestes característiques, a San Francisco, però un any després ja n'hi ha una cinquantena a tot el món. Nostàlgia? Sí, però no només. “La fotografia d'avui és estressant”, reconeix aquest fotògraf, que també té una faceta digital, com a col·laborador de mitjans de comunicació.