Cultura

Pou posant-se la màscara de Welles

«Màscares», film d'Elisabet Cabeza i Esteve Riambau, s'ha estrenat aquest cap de setmana

Màscares comença amb el final de l'última funció, al teatre Victoria Eugenia de Sant Sebastià, de La cabra, l'obra que l'actor havia representat abans d'entrar en el personatge d'Orson Welles en un moment de la seva vellesa en què, sense que ningú vulgui produir-li els seus projectes, fa anuncis radiofònics per sobreviure. Fa uns dies, a la mateixa ciutat basca, en una habitació de l'hotel María Cristina, situat molt a prop del Victòria Eugenia, Elisabet Cabeza i Esteve Riambau, els directors de la pel·lícula, feien broma sobre el fet que, quan veien el programa d'entrevistes, tenien la sensació d'haver d'atendre una sèrie de clients a una hora prèviament convinguda. Feien broma, amb la consciència que, com a cronistes cinematogràfics d'aquest i d'altres festivals, han fet tanda en molts de comerços.

Tampoc no era el primer cop que vivien el festival de Sant Sebastià des de l'altra banda. Fa tres anys, hi van dur el primer documental que van dirigir conjuntament: La doble vida del faquir, a propòsit d'un petit film d'aventures exòtiques rodat l'any 1937, en plena guerra civil, pel cineasta amateur Felip Sagués al col·legi El Roser, aleshores per a nens orfes, de Sant Julià de Vilatorta. L'origen d'aquesta pel·lícula va ser el descobriment per part d'Elisabet Cabeza d'Imitando el faquir, títol del film amateur, en una trobada d'ex-alumnes i familiars del col·legi: un dels actors (els nens internats al centre) era el seu pare, mort des de feia anys. Explicant-ho al seu amic Esteve Riambau, al qual va conèixer durant la seva llarga etapa com a redactora del diari Avui, on el crític hi continua col·laborant, tots dos van intuir la possibilitat que hi havia de realitzar un documental, que tracta del pas del temps, la memòria personal i col·lectiva i el cinema com a il·lusió. Podria pensar-se, doncs, que Cabeza va convidar Riambau a participar en un projecte parcialment originat en una necessitat íntima relacionada amb la recerca del nen desconegut que després va ser el seu pare. Això, mentre que, tenint present que Màscares parteix dels assaigs de l'obra Su seguro servidor, Orson Welles que va dirigir el mateix Esteve Riambau i que, a més, està inspirada en la figura d'un dels cineastes que més l'apassionen i més ha estudiat, podria considerar-se que l'origen de la segona pel·lícula té més a veure amb el món intel·lectual del crític i historiador cinematogràfic. Quan, en començar la conversa al María Cristina, vaig exposar aquesta suposició, Cabeza, però, no hi va estar d'acord: «És cert que, pel que fa al faquir, la matèria primera m'arriba a mi. I també que Màscares s'origina en el fet que a l'Esteve li arriba l'obra de teatre sobre Orson Welles i la possibilitat de dirigir-ne un muntatge amb Josep Maria Pou. Però, tant en un cas com en l'altre, tots dos hi vam veure que hi havia una pel·lícula a fer. Tots dos hi vam creure. Cap de les dues pel·lícules no és més de l'un que de l'altre.»

Cabeza, que actualment comparteix amb Riambau la docència a la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, considera que les dues pel·lícules neixen d'una mateixa curiositat per explorar allò que no és evident i acostar-se a una mena de secret: «En el cas de La doble vida del faquir es tractava de descobrir què hi havia al darrere d'un film amateur que, imitant de lluny les ficcions de Hollywood, va rodar-se en plena guerra civil. A través de la memòria dels supervivents, fer visible aquell món en què s'havia rodat aquell film. En el cas de Màscares, vam tenir l'oportunitat d'entrar en el món de les bambolines, allà on es cou i es mouen els fils d'una obra que l'espectador veu un cop està muntada. Hem volgut fer visible el procés de gestació d'una obra i com un actor es posa la màscara d'un personatge. Per això no és un film sobre Welles. Ni tampoc sobre Josep Maria Pou. Ho és sobre la gestació d'una obra de teatre i, de manera particular, sobre com un actor prepara un personatge». Riambau vol afegir-hi que la pel·lícula no hauria estat possible sense la generositat de Josep Maria Pou: «Ens va obrir les portes de casa seva i va mostrar una gran disponibilitat. A més, per així dir-ho, revela alguns dels seus trucs de mag de l'escena. Dic això pensant que, com va dir Welles, el teatre és màgia. Però crec que a la pel·lícula també es reflecteix que, per fer-ne, l'actor ha de fer un gran esforç. Que si aquesta feina es fa com s'ha de fer, al darrere hi ha un treball rigorós i exigent.»

Riambau també comenta que, com en l'anterior pel·lícula, hi ha una relació de miralls entre la realitat i la ficció: «On acaba l'una i comença l'altra? Això ho fem present en el film: Atrapem en brut els moments en què es construeix l'artifici teatral, posem en escena la quotidianitat». Cabeza hi afegeix: «On acaba un mateix i comença el personatge? Si juguem amb la idea del mirall, i hi ha miralls a la pel·lícula, és perquè l'ofici de l'actor ens fa pensar sobre la nostra identitat. Els miralls ens reflecteixen, però retornant-nos la imatge invertida. Qui som? Els humans ens posem màscares, anem fent personatges.»

[Cabeza i Riambau presentaran Màscares aquest dijous al cinema Truffaut de Girona.]

«Sol davant del perill»

Quan Riambau va assumir la direcció de Su seguro servidor, Orson Welles, va plantejar-se: «És possible dirigir Pou?» A través de moments dels assajos, Màscares reflecteix que l'actor d'alguna manera és el seu propi director i que, a més, participa activament en la creació del muntatge a partir del moment en què posa en qüestió una expressió del text (Riambau també va traduir l'obra original de Richard France) i fins que decideix que no es posarà cap perruca per interpretar el personatge. «Davant d'un home amb tanta experiència teatral, vaig tenir clar que, mentre no en desvirtués l'essència, se n'apropiés com volgués de l'obra i del personatge. A més, com em va dir Pou, quan un actor és a l'escenari fa el que vol. De fet, és qui té el valor de posar-se sol davant del perill», comenta Riambau, que també ha tingut el valor de situar-se davant de la càmera: «Em va costar molt, però havia de ser així.»



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
SERGIO VILA-SANJUÁN
PERIODISTA I NARRADOR

“L’Estat hauria de fer més visible la pluriculturalitat en tots els àmbits”

barcelona

El ‘Desconsol’, al Palau

barcelona

El mirall de La Planeta

Girona

Una cita amb l’humor

Girona

Noa, Rosana i Alfred García, a Strenes

Girona
patrimoni

Compren un antic cartulari de Sant Miquel del Fai

Mig humans i mig animals

Sant Sebastià
Iciar Bollaín
Cineasta

“No hi ha res nou i diferent si no fas una aposta”

Sant Sebastià

Concert pels drets humans

Girona