Entre el glamur i l'ombra

Aquest article va sobre els agents literaris, però primer cal situar la mena d'autors que més els necessiten i persegueixen. Perquè hi ha qui passa per la vida sense adonar-se'n, sense valorar o assaborir el que l'envolta. Altres, que sí que ho fan, ho viuen en la intimitat més confortable, no els cal res més. I hi ha una tercera tipologia de persones que ho viuen i, a més, senten la necessitat imperiosa d'explicar als altres com és allò que han viscut o imaginat, sempre des del seu punt de vista, que és l'aportació que fan a la humanitat.

Els d'aquesta tercera categoria poden ser cantautors, pintors, dramaturgs, poetes... i sobretot novel·listes. O escriptors, en el sentit estricte de posar unes paraules darrere d'altres formant frases amb què expliquen com cuidar l'hort del balcó, què se sent quan s'és mare, com deixar de fumar o receptes de cuina en temps de crisi econòmica.

I com que escriure és barat i (presumptament) només cal posar-s'hi, què poden fer les persones que tenen un llibre entre les mans al qual han dedicat tants esforços i que ja ha estat beneït per familiars i amics? Buscar un editor. Però això és complicat perquè com ells n'hi ha centenars, milers de candidats que envien allaus d'originals cada setmana i col·lapsen taules de despatx, correus electrònics i, especialment, cervells.

El resultat sol ser el silenci o un rebuig fred, estandarditzat. Quina és la solució o, si més no, una via per mirar d'assolir el somni de publicar? Fa anys era insistir a més editorials i encendre un ciri a santa Rita. Per posar una data, des del 1961, en què Carme Balcells (considerada la superagent que va obrir camí a casa nostra) va inaugurar la seva agència, encara es pot fer una cosa més: sol·licitar els serveis d'un agent literari. Una professió que en la darrera dècada han adoptat moltes persones (i això que no té res de senzilla), fins a l'extrem que, només a la província de Barcelona, existeixen aproximadament 120 agències.

Quines funcions desenvolupen? Quines fonts d'ingressos tenen? Què hem de tenir en compte abans de triar-ne una? Quins requisits hem d'atresorar perquè ens acceptin? Són imprescindibles o només recomanables? Què ens cobren? Per què una amplia majoria són dones? Aquests serien alguns dels principals interrogants de l'escriptor, novell o no, que encara no té agent. Mirarem de respondre'ls de manera bàsica, també per als lectors d'aquest diari que no pretenen publicar llibres.

Les agències literàries són les intermediàries entre l'autor i l'editor, la connexió professional. Per tant, han de conèixer bé l'obra del seu representat i encara millor el mercat editorial per poder saber a quin editor li pot interessar el text en qüestió. D'autors, d'estils i de gèneres, n'hi ha de tota mena. I d'editorials, també. En principi, quan una obra assoleix uns mínims de qualitat tècnica i d'interès intel·lectual només ha de coincidir amb el gust d'un editor. Perquè la mateixa obra pot ser que sigui rebutjada per un i lloada per un altre. La feina de l'agent és localitzar qui la vulgui comprar. I sovint, entre les múltiples funcions que desenvolupen, aconsellar canvis per millorar el text o per orientar-lo cap a uns interessos concrets.

En el cas d'arribar a un acord perquè un editor publiqui una obra, l'agent és qui vetllarà per defensar els drets d'autor i per negociar les gairebé infinites clàusules, massa cops confuses i draconianes, que el sector editorial mira d'imposar per decret. I l'agent farà aquesta funció de defensa tant si el contracte se signa amb una editorial de la mateixa nacionalitat de l'autor com si és amb una d'estrangera.

Una de les fonts bàsiques de negoci de les agències són les moltes fires literàries que tenen lloc a tot el món per mirar de vendre les obres dels seus representats. Perquè, agafant un exemple senzill, un autor que porta sota el braç una novel·la en català pot posar-se en contacte directament amb alguna de les editorials del territori català. Tindrà més o menys fortuna, però no és complicat. Ara bé, per intentar-ho amb editorials de Suècia, França, el Japó i l'Argentina, per citar alguns països, o amb el cobejat mercat alemany, cal ser un professional i tenir els contactes adients.

Contactes que també se solen establir al llarg de les festes que el sector va celebrant aquí i allà. La literatura no és el món de l'espectacle, però també té un cert gruix de glamur. I mentre editors i autors busquen encaixos o es deixen estimar entre canapès i copes, els agents fan d'alcavota, de vegades amb moviments sincopats i olfacte de mostela, altres amb l'altivesa desmesurada que atorga el poder.

I què cobren? En general res, si no venen res. Poden fer dossiers i anar amunt i avall amb el seu mostrari d'autors i no ingressar ni un euro. És el que es podria considerar una inversió, d'aquí que no acceptin qualsevol autor, perquè han de veure possibilitats comercials o, com a mínim, estar convençuts que l'obra es mereix que hi apostin diners i esforços.

És cert que hi ha l'altra cara de la moneda, quan és l'agent el que fa els possibles per representar un autor consolidat, perquè es podrà assegurar unes certes garanties d'èxit.

Quan venen una obra o una traducció la comissió sol ser d'entre un 15 i un 20%. Si es paguen 5.000 euros d'avançament per una traducció a l'alemany l'agent en cobra 1.000. Per tant, ha de tenir un bon equip d'autors i treballar molt perquè surtin els números, és evident, encara més si tenen local i equip.

Realment són imprescindibles? Ajuden, però no fan miracles. Toquen els nassos als editors, que durant dècades van fer el que van voler. Però també cremen molts autors que es cansen d'estar al final de la cua, que senten que no se'ls fa cas i que si es presenten pel seu compte a un premi i el guanyen, aleshores sí que l'agent els envia la factura de la comissió. Que, d'això, n'hi ha casos... Per tant, la resposta és ambigua, tot i que el veritable misteri de la professió és per què més del 90% són dones. I no té cap resposta lògica. Ni cal.