L'amor, obsessió i transgressió

Roland Barthes va publicar el 1977 un bellíssim llibre, Fragments d'un discurs amorós, construït en part amb fragments de diversos textos literaris. En una breu nota que encapçala el llibre, Barthes explica que la necessitat d'escriure'l sorgeix de la reflexió següent: “Avui en dia, el discurs amorós és un fet d'una solitud extrema.” Hi afegeix que potser l'empren milers d'individus, però que no el defensa ningú: se'l menysprea i fins i tot és objecte de burla; es troba distanciat del poder i també dels seus mecanismes, com ara les ciències, els sabers, les arts. Per això vol afirmar-lo. I també per això mateix vull afirmar el “discurs amorós” a través de Barthes, pel qual, desacreditada per l'opinió moderna, la sentimentalitat de l'amor ha de ser assumida pel subjecte amorós com una forta transgressió que el deixa sol i exposat. L'amor com una transgressió amb un preu social que pot celebrar-se joiosament: “X... em deia que l'amor l'havia protegit del que és mundà: de les camarilles, de les ambicions, de les promocions, de les manipulacions, de les aliances, de les secessions, dels rols, dels poders: l'amor l'havia convertit en una deixalla social, cosa de la qual s'alegrava.”

Aquest llibre de Barthes, del qual aquest any es commemora el centenari del naixement, s'estructura a propòsit d'unes “figures” ordenades alfabèticament: de l'”abismar-se” a la “xafarderia”, passant per l'”absència”, l'”abraçada”, el “cor”, el “cos”, la “declaració”, l'”espera”, l'insuportable”, el ”plorar”, la “ressonància”, la “tendresa”, el “vagareig” i un llarg etcètera. L'estic llegint sense continuïtat, sense seguir-ne l'ordre, d'una manera decididament fragmentària. No és la primera vegada que el llegeixo. Ho vaig fer primer cop induïda per un film tan bell com poc conegut d'Agnès Varda, Documenteur, sobre una dona recentment separada: “Què pot dir-se del cos d'un home que he estimat? Ara vol dir dolor.” En el seu monòleg interior, també pensa en la nova significació de les paraules: “N'hi ha que n'han perdut: taula, calor, junts. Només resten solitud, separació, absència.”

Varda, que potser també va pouar de la seva pròpia crisi amb Jacques Demy per realitzar Documenteur l'any 1980 a Los Angeles, va reconèixer la influència de Nathalie Sarraute i de Fragments d'un discurs amorós, que explora en el dolor davant l'absència, que també pot sentir-se encara que no s'hagi perdut l'estimat i la separació sigui curta. En l'absència, però, hi creix el dubte: em troba a faltar com jo a ell/a? M'estima com jo l'estimo? El llibre de Barthes fa present el caràcter obsessiu de l'enamorament: el cervell de l'enamorat és hiperactiu, està constantment pensant en l'altre, construint-lo, imaginant-lo. Per això, com ha explicat, Todd Haynes va rellegir Fragments d'un discurs amorós quan preparava l'adaptació cinematogràfica de Carol, la novel·la de Patricia Highsmith que parla de la bogeria que ens atrapa quan ens enamorem. D'això també ha volgut parlar Haynes en el seu film: del teatre boig i obsessiu de la imaginació amorosa.

Carol i Todd Haynes m'han dut novament al llibre de Barthes amb l'alegria de trobar-me amb una esplèndida edició en català, a càrrec d'Àtic dels Llibres, amb una amorosa traducció de Claudia Casanova.