Memòria de la llum

Des que de ben jovenet va decidir que es dedicaria a la fotografia, influenciat de ben segur per tradició familiar, Manel Esclusa (Vic, 1952) ha estat un incansable caçador de llums i ombres, dues cares de la mateixa moneda. Fascinat pel mite de la caverna de Plató, Esclusa ha cultivat la fotografia des de la consciència que el que captem a través dels ulls és un reflex, una projecció de la realitat. En aquest flux d'informació contínua, entre l'exterior i l'interior, hi ha una escletxa de misteri, de poesia, que Esclusa s'ha dedicat a explorar i que és un territori que –n'està convençut– no s'esgota ni s'esgotarà mai. “El més important és que la fotografia et toqui, t'emocioni, et faci pensar i et faci imaginar”, diu a manera d'objectiu que cal complir cada cop que es posa darrere de la càmera fotogràfica.

Esclusa és tot el contrari de la feina –tan lloable com la seva– del fotògraf documental o del fotoperiodista, que caça una imatge a l'instant. Ben al contrari, la fotografia de Manel Esclusa té molt decocció lenta, de llargs temps d'espera, cuinant-se sense pressa amb dos ingredients de base: la llum i l'ombra. I malgrat que sempre se'l relaciona amb la fotografia nocturna, Esclusa és també un fotògraf diürn. Nit i dia, de nou dues cares de la mateixa moneda.

És una manera de fer que ha configurat un estil propi, dotat d'una “qualitat intemporal”, que l'ha convertit en un dels fotògrafs catalans (i també de l'Estat espanyol) més prestigiosos. La seva trajectòria gairebé coincideix amb els 40 anys de la galeria Eude de Barcelona, que celebra amb una exposició d'Esclusa aquesta efemèride. Després de les vacances del mes d'agost, la galeria reobre les seves portes demà, i fins al 19 de setembre es podrà tornar a veure aquest particular repàs de l'obra d'Esclusa.

El recorregut s'inicia precisament amb unes fotografies del terrat de la Pedrera de Gaudí de 1979 que donen una imatge molt diferent de la que aquest espai té avui en dia. Davant de les xemeneies cobertes de brutícia, s'hi veu roba estesa, per exemple. “Algú que vivia allà em va donar permís per pujar al terrat. Recordo que hi havia moltes esquerdes”, explica. I és que a Esclusa sempre li han interessat els edificis emblemàtics, però donant-hi un punt de vista gens convencional i fins i tot enigmàtic.

És el mateix criteri que Esclusa va aplicar en les seves fotos de la ciutat de Venècia, on el fotògraf va arribar en un estat d'ànim ben especial, ja que s'acabava de recuperar d'una tuberculosi que “en algun moment” el va “situar a les portes de la mort”. “Sempre havia somiat anar a Venècia i tenia molt clar que si me'n sortia, de la malaltia, seria el primer lloc on aniria”, recorda. A més de mostrar una ciutat allunyada de la massificació turística –amb imatges de nens jugant a futbol amb una llauna a la plaça Sant Marc–, a Venècia, Esclusa va fer seu per sempre el contrast entre llum i ombra, sobretot des de la posició privilegiada d'una góndola. “Anar passant ponts de la llum a la foscor, de la foscor a la llum, em va fer prendre consciència de la nit”, hi afegeix. En certa manera, a Venècia, va néixer el Manel Esclusa fotògraf nocturn, encara que ell situa la gènesi de tot plegat en quan acompanyava el seu pare (també fotògraf) a excursions espeleològiques i contemplava, admirat, les ombres de les estalactites projectades a la paret. I lligant-ho amb Plató, Esclusa hi afegeix: “La nit és la gran caverna.” El fotògraf va construir una curiosa recreació del mite platònic en una acció a la Fundació Miró, amb les ombres dels visitants projectades a les parets de l'edifici, que també es recorda a l'exposició de la galeria Eude. “El pioner de la fotografia Fox Talbot deia que la fotografia era la representació de les ombres”, rebla.

Paisatge urbà

El cert és que Manel Esclusa, especialment fascinat pel paisatge urbà, ha passejat i fotografiat molt en les llargues hores de la nit. En són testimonis les sèries Naus i Barcelona, pell i ombra, que mostren una visió inaudita de la ciutat. Per realitzar Naus, Esclusa va passar moltes hores al port de Barcelona. Primer, tres mesos per explorar el terreny i, després, tres mesos més per realitzar les fotografies.

Sovint es tracta d'imatges mogudes, fruit de les llargues exposicions i dels mateixos moviments del fotògraf. “Moltes d'aquestes fotos estan fetes amb la respiració, és una mena de fotografia gestual, on la llum es transforma en arquitectura”, assegura.

No és estranya la vinculació de Manel Esclusa amb Joan Brossa. Hi ha molt de poesia visual en moltes de les seves imatges, sobretot en la sèrie Els ulls aturats (1977-78), que el mateix Brossa va titular i que mostra situacions estranyes i surrealistes, amb un cert aire de romanticisme: “M'interessa el misteri, explorar com una imatge pot comunicar, jugant amb la ficció i la imaginació.”

Aquesta és l'aposta de Manel Esclusa per a la fotografia com a mitjà d'expressió artística, en un moment de sobreabundància d'imatges i d'ús massiu de la fotografia des de dispositius d'allò més diversos. Esclusa no veu com una amenaça aquesta saturació: “No deixa de ser un enriquiment, però tant de bo es produïssin saturacions semblants en camps com ara la pintura i la dansa.”