Cultura

Modernisme invasor

La Pedrera reivindica en una mostra la riquesa de les arts aplicades i decoratives d'un moviment que molts s'entesten a reduir a un parell de figures icòniques

El modernisme va arribar a tot arreu, fins als minúsculs salers de les cases

Una altra exposició de modernisme? Sí, però no. L'última vegada que Barcelona va presumir de l'esplendor d'aquest moviment en tota la seva dimensió (és a dir, més enllà de les seves figures icòniques: Gaudí, Casas...) va ser el 1964. La Fundació Catalunya La Pedrera tenia ganes d'actualitzar el discurs perquè la recerca que s'ha fet des dels anys seixanta és immensa. La punta de l'iceberg de tot el que s'ha anat rescatant i estudiant a mesura que el país es reconciliava –primer– i embogia –després– amb aquest estil llueix ara a Modernisme. Art, tallers i indústries (fins al 7 de febrer).

Una altra exposició de modernisme, però aquesta aparentment molt menys espectacular. I, sobretot, plantejada amb un rigor que es troba a faltar en la majoria de propostes que s'apropien a la lleugera de les star-system del moviment, els seus arquitectes i pintors, com si fossin bolets aïllats de genialitat. “El modernisme va ser un estil que ho va envair tot i que van fer possible una gran quantitat d'artistes, d'artesans i d'industrials”, diu la historiadora de l'art Mireia Freixa, comissària de l'exposició.

Freixa és una de les grans especialistes del modernisme català. Des de la Universitat de Barcelona lidera un grup de recerca, Gracmon, que ha fet un munt de feina aliena al soroll mediàtic que tant carrega el modernisme. L'exposició de La Pedrera difon bona part d'aquestes investigacions.

Amb el seu equip han pentinat tot el país per tal de poder agrupar un conjunt extens de peces que evoquin i invoquin aquest esperit invasor del modernisme, que tanta força va tenir quan va deixar la seva empremta en la majestuosa façana d'un edifici com en un minúscul saler, en una cadira per a un bar o
en una parada de peix del mercat de la Boqueria.

Objectes encara en ús

“De tot el que hem vist, només n'exposem un 2%. Hem vist moltíssim i la gent que ho custodia ha sigut molt generosa”, precisa Freixa. Uns 60 museus
i col·leccionistes particulars s'han avingut a deixar els seus tresors. I, com diu Freixa, tot de gent que encara té integrats en la seva vida aquests objectes. Com la família de Vic que il·lumina les seves nits amb una làmpada de Gaspar Homar. És un disseny d'una simplicitat que ens costa lligar amb el modernisme.

El modernisme l'associem amb el gust ostentós de la burgesia d'aquella Barcelona tan puixant de finals del XIX. “Per això el nostre modernisme té un punt provincià. Els burgesos eren els nous rics de l'època i tenien fal·lera per les coses luxoses”, subratlla Freixa. La pega és que va passar de moda aviat i durant dècades als barcelonins els feia angúnia. Que preguntin al galerista Fernando Pinós per les obres de tota mena que va arreplegar dels contenidors de brossa. O al col·leccionista Lluís Gelabert, que fa 25 anys va redimir un plafó de marqueteria d'Alexandre de Riquer que estava entaforat en la conillera d'una granja. Una peça preciosa que s'exhibeix a La Pedrera.

L'exposició està estructurada per tècniques. El vitrall, la forja i els metalls, els paviments, les diverses solucions per a parets interiors, els sostres de guix, els acabats per a exteriors de pedra artificial, el mobiliari, els productes tèxtils per a la llar, els vestits i les joies. Modernisme invasor. Cada peça és un món que la mostra es preocupa de presentar amb mentalitat oberta, amb molta cura per resseguir tot el seu procés de fabricació (s'exposen esbossos, dibuixos, plànols...) i per retornar-los la vida que un dia van tenir. És a dir, la seva vida dins dels espais que van ocupar. Tot el recorregut està farcit de fotografies que contextualitzen uns objectes que van ser fets per ser viscuts.

D'algunes fotografies, se n'extreuen grans lliçons. En llueix una d'inèdita del pis on vivien els Milà. No hi ha pràcticament imatges del seu habitatge de La Pedrera perquè el senyor Milà tenia totalment prohibit que en fessin. Aquesta és una excepció que no se sap per què va autoritzar. En tot cas, és del 1927 i ha servit per descobrir els fascinants cels rasos que hi havia hagut a tot l'immoble. “Ens pensàvem que s'havien destruït als anys cinquanta i seixanta, però no, els va destruir la mateixa senyora Milà. Només va conservar els de la zona del servei”, explica Marga Viza, directora de l'àrea de cultura de la Fundació Catalunya La Pedrera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
SERGIO VILA-SANJUÁN
PERIODISTA I NARRADOR

“L’Estat hauria de fer més visible la pluriculturalitat en tots els àmbits”

barcelona

El ‘Desconsol’, al Palau

barcelona

El mirall de La Planeta

Girona

Una cita amb l’humor

Girona

Noa, Rosana i Alfred García, a Strenes

Girona
patrimoni

Compren un antic cartulari de Sant Miquel del Fai

Mig humans i mig animals

Sant Sebastià
Iciar Bollaín
Cineasta

“No hi ha res nou i diferent si no fas una aposta”

Sant Sebastià

Concert pels drets humans

Girona