Bolígraf i gravadora, les armes

Era un dels noms que més sonaven en les travesses, i finalment la periodista i escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx va rebre ahir el Premi Nobel de Literatura, que per primer cop distingeix el reportatge periodístic. “La seva obra polifònica és un monument al coratge i al patiment dels nostres temps”, va argumentar amb extrema gravetat la portaveu del jurat.

Amb la seva tria, l'Acadèmia Sueca es vincula amb el món actual i aposta pel compromís i la crítica social: l'obra de Svetlana Aleksiévitx és, per damunt de tot, una crítica a les xacres de l'URSS i en concret a aquesta espècie humana avui en extinció: l'homo sovieticus. Ahir mateix, en la primera roda de premsa que va concedir, li va faltar temps per criticar la política de Putin –que va situar en la línia de Stalin–, i va deixar anar: “Amb la campanya de bombardejos a Síria està duent el país a un segon Afganistan.” I encara més: “Tampoc m'agrada aquest 84% dels russos que crida a matar els ucraïnesos.”

Qui és, però, aquesta reportera compromesa que finalment s'ha endut un guardó que tant es mereixia el també periodista Ryszard Kapuscinski?

La seva obra s'ha publicat per Europa, els Estats Units, la Xina, el Vietnam i l'Índia, però aquí amb prou feines es coneix. En català no hi ha res traduït, i en castellà només un títol: La plegaria de Chernóbyl: crónica del futuro (Casiopea, 2002). Per sort, l'editorial Raig Verd treu el 26 d'octubre el seu darrer llibre Temps de segona mà. La fi de l'home roig, traduït per Marta Rebón. Guanyadora del premi Médicis d'assaig el 2013, l'autora hi retrata els últims vint anys de la història de Rússia a partir de la vida de gent normal i corrent. “És un llibre colpidor que posa la pell de gallina i et fa entendre com van viure des de dins el canvi sobtat d'un règim comunista a un de capitalista, com menjaven, com s'estimaven, com veuen la llibertat, i si aquesta és poder triar entre dues ampolles de vi diferent”, explica l'editora de Raig Verd, Laura Huerga.

Armada únicament amb un bolígraf i una gravadora, Aleksiévitx sempre ha intentat explicar els episodis més convulsos que ha viscut el seu país, donant veu als testimonis directes. “La història només s'interessa pels fets, i les emocions sempre queden al marge.” Copsar les emocions, doncs, és el principal objectiu d'aquesta escriptora que va néixer el 31 de maig de 1948 a Ivano-Frankivsk, una petita població d'Ucraïna. Filla de pares tots dos mestres, Svetlana va estudiar periodisme a la Universitat de Minsk, però la vocació per l'ensenyament va fer que compaginés la feina en un diari de Biaroza, a la província de Brest, amb la de mestra en una escola.

Com a reportera, va treballar per a diferents mitjans locals, i de mica en mica es va decantar pel periodisme literari, marcada també per l'escriptor bielorús Alés Adamóvitx. Sota la seva influència va publicar un primer llibre, La guerra no té rostre femení (1983), seguint el gènere anomenat “novel·la col·lectiva” o “novel·la coral” en què la gent parla per ella mateixa formant un cor èpic. A partir d'una sèrie d'entrevistes tracta de les dones russes que van participar en la Segona Guerra Mundial. Més que una visió heroica, mostra la inhumanitat de la guerra i, malgrat que va ser molt polèmica a l'URSS de Gorbatxov la seva publicació, i que es va criticar per “antipatriòtic, naturalista i degradant”, no es va prohibir. L'editorial Debate el publicarà en castellà el mes vinent.

Després van venir cinc llibres més, sempre seguint el mateix esquema d'obra que voreja el documental pel seu afany de mostrar la realitat tal com és. A Les tombes de zinc (1989), denuncia la guerra a l'Afganistan, que va precipitar la caiguda de l'URSS, i la dóna a conèixer arreu del món. Només cal dir que a França Didier-Georges Gabily ha adaptat el text al teatre i ha assolit un gran èxit de públic.

Va seguir Embruixats per la mort (1993), sobre els suïcidis que es van produir després de la caiguda de l'URSS, i després va publicar La plegaria de Chernobil: crónica del futuro (Casiopea, Barcelona 2002). Traduït a una vintena de llengües, aquest títol suposa la consolidació d'Aleksiévitx. Hi recull un centenar de testimonis d'homes i dones que expliquen el seu malviure després de l'accident de la central nuclear. En alguna entrevista ha explicat que busca sobretot “la història de les emocions, de l'esperit, de l'experiència humana”, per això no ha volgut escriure mai ficció. En els seus llibres, els seus comentaris personals hi apareixen en cursiva per no crear confusió.

Actualment l'escriptora viu a la ciutat de Minsk, però es va haver d'exiliar el 2000 perquè estava perseguida sota el règim d'Aleksandr Lukaixenko.