Rafael Nadal: “La memòria és un luxe que cal cultivar”

Rafel Nadal encara recorda vivament “l'enyor insuportable” que va experimentar el 20 d'octubre de 1963 quan amb tan sols nou anys la seva mare el va portar el primer dia a l'internat a Santa Maria del Cullell. Sobretot la tristesa i el dolor que va viure aquell dia, i més encara durant les nits solitàries que vindrien a continuació. Un “enyor insuportable”, diu, només apaivagat pels records i moments viscuts amb l'aleshores allunyada família, imatges i sensacions que va començar a guardar com aquell qui “conserva un tresor”.

És així com Rafael Nadal va ser conscient per primera vegada a la vida del fet de “fer del record una conquesta”. Una emotiva declaració que va pronunciar ahir al llarg de la conferència d'obertura del curs literari de la Fundació Prudenci Bertrana i els Premis Literaris de Girona, que va tenir lloc a la Fundació Valvi, i que estava centrada sobre la literatura de memòria. Acompanyat a la taula per Josep Ramoneda (Grup 62, coorganitzador de l'acte) i Joan Domènech (director de la Fundació Bertrana), Rafel Nadal, sense la possibilitat d'oferir respostes a la pregunta “què és la memòria?” va esplaiar-se per parlar de la necessitat de cultivar-la –tant la personal com la col·lectiva–, tal com ell fa des d'aquells anys d'infantesa que tant el van marcar.

Primer com a periodista, però sobretot com a escriptor, queda clara aquesta litúrgia de la memòria que esdevé element central de les seves obres. Va explicar que va ser escrivint Quan érem feliços que va descobrir com de “pobríssima” era la memòria familiar. Creia, convençut, que la desmemòria era deguda a la traumàtica experiència recent de la Guerra Civil, “com un tallafocs mental creat per a la pura supervivència”. Tanmateix, va ser tot preparant Quan en dèiem xampany que va percebre que aquest dèficit de memòria oral també afectava la seva família francesa i que aquesta només es recuperava establint mecanismes per despertar-la dels racons més amagats del cervell.

Nadal al llarg de la conferència no es va estar de criticar els obstacles que sovint afecten l'intent de recuperació de la memòria. Va acusar les administracions, però també els polítics i intel·lectuals, i va fer un elogi de la novel·la Soldats de Salamina, de Javier Cercas, on “bons i dolents” es dilueixen gràcies a la capacitat per parlar dels morts i del fet que aquests no estan morts del tot mentre hi hagi algú que els recordi. Del bàndol que siguin.

Tot un discurs que va servir per evidenciar als assistents que, certament, “la memòria és un luxe” i que encara “falta molta literatura i molta història per fer”. Ell, per aquest motiu i com ho demostra novament en la seva última novel·la, La maledicció dels Palmisano, continuarà rescatant episodis del passat.