Cultura

música

L'honorable decadència

Tot i ser resident a Eivissa, les visites de Nina Hagen a la ciutat de Barcelona han estat molt poques. La més recent va ser l'any 2006 acompanyada per una Big Band al BTM i després ens hem de remuntar a un quart de segle enrere quan ella i Lene Lovich van actuar al mític Studio 54 del Paral·lel. Els més veterans també recordaran una actuació a principi dels 90 a la discoteca Roc 34 de Vic. Tot i aquestes absències a la ciutat i tractant-se del seu únic concert a l'Estat espanyol, Nina Hagen no va aconseguir aplegar més de mitja entrada d'un públic més encuriosit pel personatge que no pas seguidors a ultrança d'aquest mite de l'època de l'Aplauso.

Com una nena consentida, amb un gran llaç rosa al cap, pantalons de plàstic de vinil, un penjoll en forma de cor que li van llançar des del públic, sandàlies de tacó combinats amb mitjons blancs i una samarreta que deia «Talk to my daddy» («parla amb el meu pare»), el mite era allà a sobre de l'escenari, però els anys pesen en la gola de Nina Hagen i aquesta va arribar malmesa a Barcelona. I, si a Nina Hagen li traiem els refilets operístics i la deixem amb una veu rogallosa i sense matisos, l'acompanyem d'una banda sense glòria i un so més aviat dolent, només ens queda la fascinació pel personatge, que moltes vegades cau en la paròdia esperpèntica sense sentit. Va ser un mite que no vam poder gaudir en detall ja que l'excés de fum i boira artificial van impedir la visió nítida de l'escenari. Tot pot empitjorar si, a sobre, omple tot el seu repertori de referències religioses o es llança a cantar el Hasta siempre, comandante de Carlos Puebla sense cap convicció. La conversió religiosa al catolicisme la va traslladar a l'escenari des de la primera cançó, quan va deixar de banda el repertori de ganyotes, i ella sola amb la guitarra acústica va entonar una cançó anomenada, Jesus is the rock, deixant fins i tot els dos transvestits vistents que hi havia a primera filera amb la boca oberta. Amb la banda en escena, va costar agafar força a l'espectacle, amb una Nina menys teatral del que calia esperar, que entre pregàries als déus i lloances a Obama per la concessió del premi Nobel, va anar desenvolupant un concert sense nervi ni cap tema memorable per amanir-lo i algunes versions (Riders on the storm dels The Doors o I miss you dels Stones) que podia haver-se-les estalviat. La passional Berlin, el There is not God but God d'Elvis Presley en clau de cabaret i la sempre efectiva My way no van poder salvar el desastre sonor que va significar escoltar l'Ave Maria de Franz Schubert en la gola malmesa d'una artista en clara decadència. Una decadència, per altra banda, força honorable, ja que Nina Hagen, als 55 anys, deixa artistes actuals com ara Amy Winehouse com un simple exercici d'estil.

Un divendres és una nit de feina per a una sala com la Razzmatazz i cal enllestir-ho tot ràpid: a les 23:30 en punt van obligar la diva germànica a cancel·lar l'actuació abans que acabés el darrer bis, i van quedar enlaire (segons el llistat que tenia a sobre l'escenari) clàssics del seu repertori com New York o TV Glotzer i ens vam quedar sense saber què podia ser capaç de fer amb el We are the world de Michael Jackson.

Lloc i dia: Sala Razzmatazz (Barcelona), 9 d'octubre del 2009


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Carme Portaceli serà la directora artística del Teatre Nacional de Catalunya a partir del setembre de 2021

barcelona

Mor als 57 anys l’actriu Kelly Preston a causa d’un càncer de pit

Los Ángeles

Amaral, Sílvia Pérez Cruz & Marco Mezquida i Izal actuaran al Camp Nou en el marc de Cruïlla XXS

Barcelona

L’enigma de la creació

Barcelona

Revolta contra l’explotació

barcelona

La creació, a l’ull de l’huracà

BARCELONA
Crònica

Pop de cambra enèrgic i subtil

Un tast de...
‘Like. Blau’, de Gemma Pasqual

La urbanització

Mirador

‘Hamilton’, un ritual de pas