Passió per l'objecte

Una agulla de barret, una ploma d'au i un tap de suro. Amb aquests tres objectes, col·locats al mig d'una tela pictòrica, Joan Miró va crear el 1928 una de les seves obres majors i de més volada poètica: Retrat d'una ballarina (vegeu-ne la fotografia a la plana del costat). L'obra representa el punt culminant del moment en què Miró, en plena època de vincle amb el surrealisme, troba la síntesi del seu llenguatge propi. I ho fa amb tres objectes d'allò més senzills.

No és estrany que André Breton, el líder dels surrealistes, adquirís l'obra el 1929 i que ja no sortís més del seu estudi fins que va ingressar al Centre Pompidou de París el 2003. La peça mai s'ha vist a l'Estat espanyol i per la seva delicadesa no acostuma a viatjar, però a partir de demà es podrà veure en el marc de l'exposició Miró i l'objecte, a la Fundació Miró de Barcelona. La mostra s'emmarca en la commemoració dels quaranta anys de la fundació.

La mostra, a més de portar a Barcelona altres obres mai vistes aquí com Les joguines (1924, del Moderna Museet d'Estocolm) i altres que no s'havien vist des de l'antològica del 1993, com dues natures mortes del 1922-1923, del MOMA de Nova York, té com a novetat l'exploració, per mitjà de tota la trajectòria mironiana, de la intensa i apassionada relació de l'artista amb els objectes. Les coses de la vida quotidiana, però també les troballes de tota mena, fruit de l'atzar, eren per a Miró autèntiques joies. Molts dels qui van conèixer l'artista recorden la seva obsessió per recollir objectes i restes orgàniques a la platja o al camp. Tot li servia o d'inspiració o per, directament, fer part d'una obra concreta.

El comissari de l'exposició, William Jeffett, la tesi doctoral del qual se centra en l'escultura mironiana, explica que l'objecte és “una constant” en tota l'obra de Miró i es manifesta en la pintura, el collage, la ceràmica i l'escultura. Sens dubte, recorda la directora de la fundació, Rosa M. Malet, quan Miró es va unir als surrealistes en la dècada dels vint a París deuria subscriure plenament aquella frase del marquès de Lautréamont que els surrealistes tant van lloar: “Bell com la trobada fortuïta d'un paraigües amb una màquina de cosir en una taula de dissecció.”

El suport de la planxa

Però l'obsessió de Miró pels objectes comença molt abans de la trobada amb els surrealistes, cosa que es demostra en les primeres sales de la mostra, que és on l'exposició es desplega com una autèntica exquisidesa. Òbviament els objectes apareixen en les primeres natures mortes, exhibides en una primera sala excepcional en què es mostra una selecció dels milers d'objectes que Miró guardava al seu taller com a inspiració. Hi ha de tot: petites escultures ètniques, una bola de món que Miró ja tenia al seu estudi de París, siurells (una de les seves obsessions que clarament explica part de l'estètica mironiana), titelles, carbasses i, entre d'altres, un suport de planxa, que veiem clarament pintada en una de les natures mortes del 1923.

Altres joies de la mostra –com l'esmentat Retrat d'una ballarina– es mostren en la segona sala, que descriu el moment en què l'objecte real esdevé protagonista de les obres mironianes, i que coincideix amb el moment en què Miró executa la seva cèlebre i revolucionària intenció d'assassinar la pintura. Un exemple en són els delicats quatre objectes assemblats –per primer cop junts a Barcelona– realitzats el 1931, que són una mostra de l'extrema delicadesa de l'artista a l'hora de treballar amb petits objectes trobats.

Miró no només enganxa directament l'objecte a l'obra, sinó que en altres moments utilitza el collage com a estudi preparatori de les seves pintures. És el cas de les obres que realitza el 1933, basades en collages elaborats a partir de retalls de publicacions on apareixen petits objectes industrials. Un bon joc visual per a l'espectador, que pot anar comprovant la correlació entre els objectes enganxats als collages preparatoris i la seva conversió sintètica a les pintures. Precisament una d'aquestes pintures, que pertany a la família de l'artista, així com un collage del 1929, són part del dipòsit d'obres que a partir de l'estiu de l'any que ve es quedaran permanentment a la Fundació Miró

En la segona part de l'exposició, adquireix un especial protagonisme la ceràmica i l'escultura. Aquí els objectes transformats per cocció de l'argila o per la fosa del bronze es poden reconèixer també bastant fàcilment. En algun cas, Miró torna a ser encara més radical, com quan pinta una forca i una planxa de fusta directament.

Troballa a la foneria

Pel que fa a l'escultura mironiana, l'exposició ofereix una novetat curiosa. La família Miró ha recuperat al llarg dels anys en els tallers de foneria de bronze on treballava l'artista els objectes que li servien de model per a les seves escultures. L'escultura Femme (1970), per exemple, es va fer a partir d'un plat metàl·lic, un cilindre manipulat, unes formes d'argila i una joguina d'un camió trencada, segons es pot comprovar a la mostra en un altre joc de comparacions entre els objectes inspiradors i l'obra resultant final.

Miró va tornar a la idea d'assassinar la pintura a principis dels anys setanta. Per això, no dubta a guixar sobre una pintura kitsch trobada en un mercat rònec i fins i tot a cremar la tela. En tot cas, l'exposició insisteix fins al final en el fet que res en l'obra de Joan Miró és banal ni automàtic. “Moltes coses que semblen espontànies en l'obra de Miró són molt més pensades i planificades del que semblen a primera vista”, afirma William Jeffett.

Patrocinada per la Fundació BBVA, institució que ja fa més de dues dècades que finança l'exposició estel·lar de la temporada a la Fundació Miró, les 120 obres de Miró i l'objecte viatjaran, després de la seva clausura a Barcelona, a CaixaForum Madrid.